Avui, fesolada

Festa grossa avui a Santa Pau. Entre altres excel­si­tuds històriques i monu­men­tals, par­lar d'aquest poble és par­lar de fesols, dels famo­sos fesols de Santa Pau, ni mon­ge­tes, ni seques, ni altres deno­mi­na­ci­ons: a Santa Pau, i a la Gar­rotxa en gene­ral, en diem fesols, tout court.

Si no era la pri­mera Fira del Fesol devia ser la segona, però a l'any 1991 vaig ser-hi i en tinc un gran record. Vam enlles­tir un sucu­lent àpat de fesols, a taula érem una colla d'amics: l'enyo­rat Jordi Pujiula, Domènech Moli, l'altra gran enyo­rat Ramon Sala, Pere Tàpies i algu­nes res­pec­ti­ves senyo­res. La festa de la Feso­lada ha anat crei­xent i crei­xent, ara és mul­ti­tu­dinària i cone­guda arreu del país, perquè la gent de Santa Pau tre­ba­llen molt i ho fan molt bé. El fesol, símbol indis­cu­ti­ble del poble, es va aca­bar de con­sa­grar com a insígnia amb la cre­ació, el 1993, del Fesol d'Or, ator­gat a aque­lles per­so­nes que s'han dis­tin­git per haver tre­ba­llat amb dedi­cació espe­cial i des­ta­cada en aquest lle­gum amb nom i cognoms.

Quan era petit, recordo que durant uns anys, pels volts de Nadal, anàvem a Santa Pau a repre­sen­tar els Pas­to­rets, quan ja havíem aca­bat tres o qua­tre fun­ci­ons al poble. En aquells anys de gana i estre­tors, anar a Santa Pau a fer L'Estel de Nat­za­ret volia dir, sobre­tot, anar a fer un bon àpat de fesols i boti­farra, que era la paga per l'obra tea­tral. Durant el viatge d'anada, a l'auto­car no es par­lava d'altra cosa i tant Satanàs com Sant Miquel, la Mare de Déu, follets, àngels i pas­tors, ensa­livàvem amb gran delícia prèvia el sopar de fesols fre­gits amb can­sa­lada i boti­farra ver­me­lla. He de dir que els millors que he men­jat, des de sem­pre, han estat ara fa pocs mesos a la festa de La Cot, per Sant Miquel. Uns fesols sor­tint de l'olla, amb un raig d'oli d'oliva i una culle­rada d'alli­oli, rotun­da­ment excel·lents –i tan sen­zills. Els millors, pel meu gust, és clar, ja se sap que sobre gus­tos no hi ha res escrit i seria per­fec­ta­ment inútil. Els gus­tos són com els sen­ti­ments, inal­te­ra­bles, tos­suts i per­sis­tents. I ara ja em per­do­na­ran, però no me'n puc estar, de dir-ho: al govern de Madrid igno­ren els nos­tres sen­ti­ments o en fan befa. La seva acti­tud de menys­preu ens informa de dues pos­si­bi­li­tats: o bé de la seva bai­xesa moral, o de la seva ignorància supina del que passa en el país con­tra el qual gover­nen. Que vin­guin a Santa Pau, amb un bon plat de fesols els pas­sa­ria l'acrimònia i alguns ram­pells.