La carta internacional

És possible que, en un moment donat, els actors internacionals deixin de repetir la jaculatòria “és un afer intern d'Espanya” i facin alguna cosa per desencallar l'atzucac en què ens trobarem ben aviat? La passivitat internacional es mantindrà quan l'Estat conculqui els principis democràtics més elementals, ja sigui amb el segrest d'urnes o la suspensió de l'autonomia? És encara prematur de dir, però el neguit del govern espanyol (sobretot de la cartera d'Afers Estrangers) és creixent. A Madrid ja s'alcen veus que demanen el cap del ministre Margallo en una safata de plata, perquè de vegades sembla un agent encobert de la causa catalana. Però no només en el govern hi ha nerviosisme, sinó en les files de l'unionisme en general. El titular de portada de fa exactament una setmana del diari El País n'és una bona mostra. Destacava el “silenci internacional” sobre el procés, el mateix cap de setmana que La Reppublica publicava un article d'opinió del president Mas o que la BBC l'entrevistava en horari de màxima audiència. No és casual que The New York Times no dediqués ni una línia a la trobada de Rajoy amb Obama, però que informés a bastament de l'aprovació al Parlament de la reclamació de les competències per fer la consulta. Europa és un continent que ha desenvolupat una aversió al conflicte, i la Unió Europea es va bastir, precisament, per evitar-los, en una regió on cada 20 o 30 anys esclatava una guerra. Si nosaltres fem bé la feina, no em puc imaginar una Europa impassible davant un conflicte democràtic i pacífic com el cas català.