La naturalesa del trauma

Des del punt de vista dialèctic, dels argu­ments enfron­tats, el gran tema ja no dóna més de si. Hi hem pen­sat molt, ens ho hem dit tot, raci­o­nal­ment i emo­ci­o­nal­ment. No hi ha més cera que la que crema. En aquest ter­reny, han estat clau el canvi gene­ra­ci­o­nal i els trenta anys d'auto­no­mia. Però sobre­tot, en un prisma més polític, la pro­gres­siva trans­for­mació de CDC en un par­tit inde­pen­den­tista. La resta, que també és molt relle­vant, no és política­ment tan deter­mi­nant com aquest fet històric. Val a dir que era pre­vi­si­ble: les mani­fes­ta­ci­ons, cade­nes i empen­tes popu­lars han acom­pa­nyat un procés que, si ho pen­sem bé, era una qüestió de necessària madu­ració en un par­tit que s'ano­mena naci­o­na­lista. El naci­o­na­lisme català, sem­pre que ha pogut créixer en pau, ha deri­vat cap a les posi­ci­ons d'aspi­ració a la plena sobi­ra­nia. No podia evo­lu­ci­o­nar ideològica­ment en cap altra direcció.

I això és així ho vul­gui o no ho vul­gui (que ho vol) Artur Mas. De la mateixa manera que els par­tits espa­nyols no poden evi­tar enro­car-se en la defensa de la uni­tat d'Espa­nya i la negació del dret a deci­dir. De la mateixa manera, el pre­si­dent de Cata­lu­nya i d'un par­tit naci­o­na­lista cen­tral no podia avui dia fer altra cosa que fer pro­gres­sar el seu dis­curs. I un par­tit naci­o­na­lista sem­pre evo­lu­ci­ona cap al sobi­ra­nisme explícit, si les cir­cumstàncies li ho per­me­ten. Això no depèn ben bé del par­tit en qüestió, ni de Mas, ni de CDC, ni de la Lliga, ni d'ERC, ni de CiU: depèn de l'evo­lució natu­ral dels esde­ve­ni­ments, de la natura. Cata­lu­nya té natu­ra­lesa de nació i ten­deix sem­pre, sem­pre que se li per­met, cap a la seva rea­lit­zació plena. No és una cosa opi­na­ble. No és una cosa modi­fi­ca­ble. Es tracta de llei natu­ral. Una altra cosa és el ritme en què això suc­ce­eix, però està clar que el ritme s'ha des­bo­cat aquests últims anys. Per això es pro­duirà el tan espe­rat “xoc de trens”. Tam­poc no és evi­ta­ble. Són natu­ra­le­ses que podien haver estat com­pa­ti­bles, si no hi hagués hagut un uni­for­misme decla­rat des de Felip V, però des d'ales­ho­res apa­rei­xen com a pro­jec­tes incom­pa­ti­bles. Espa­nya i Cata­lu­nya tenen, com a enti­tats polítiques, for­mes de créixer incom­pa­ti­bles. For­mes de veure el món que han pro­vat de con­viure, però que ja han dei­xar de sumar-se. No és res que es pugui evi­tar, com a màxim es pot allar­gar o pro­var de cal­mar. Com en un divorci, quan es vol negar l'evidència de crei­xe­ments en direc­ci­ons opo­sa­des. Es pot negar, es pot anar tirant, es pot endar­re­rir. Però la topada ja no es pot evi­tar sense que una de les dues parts clau­di­qui de forma massa absurda.

Pro­nos­tico que la topada final no tindrà forma de dialèctica política sinó de trauma ines­pe­rat. En algun moment hi haurà un fet, no necessària­ment polític, que des­en­ca­de­narà la gus­pira final. No cal que tin­gui forma de decla­ració par­la­mentària ni de deci­si­ons de govern. Pot ser un fet espor­tiu, cul­tu­ral, social, d'ordre públic... No ho sé. Alguna cosa que surti del con­trol del pre­vi­si­ble, perquè les idees ja estan prou clares per amb­dues ban­des i ja no és via­ble “anar tirant”. I no és només amb argu­ments con­fron­tats que les coses escla­ten. La natura esclata per on menys se l'espera, no és pre­vi­si­ble el lloc exacte on una branca es par­tirà en dues. Ni el dia exacte en què arri­barà la pri­ma­vera o l'hivern. Però ho fa, i ho trans­forma tot de forma sob­tada. Un fet con­cret i pun­tual ho des­en­ca­dena tot, ho can­via tot, i és traumàtic. La natu­ra­lesa està pro­gra­mada només fins a un punt, la resta és impro­vi­sació i trauma. De vega­des fa mal. I estralls. Però un trauma can­via les per­so­nes, els col·lec­tius i els pai­sat­ges, sem­pre en direcció al progrés quan hi ha veri­tat al dar­rere. I res no torna a ser com abans, i tot s'acce­lera. I que tot­hom es pre­pari. Sí, tu també.