En relació amb el món del cinema, diumenge va ser un dia estrany, trist per dues morts i, al final de la nit, alegre en l'àmbit català pel fet que la gran guanyadora dels premis Gaudí va ser La plaga, film dirigit per Neus Ballús que se situa en aquell terreny fecundament incert entre el documental i la ficció i que no surt dels plantejaments industrials, sinó de la constància i la sinceritat de qui continua creient que les imatges cinematogràfiques poden aportar un retrat útil i vertader dels humans. En tot cas, és joiosament estrany que els acadèmics del cine català hagin tingut sensibilitat per La plaga, tot i que també van decantar-se per un producte industrial com Los últimos días. La gala dels Gaudí es va assemblar a tantes altres gales de premis cinematogràfics, però, entre altres coses, hi va haver l'emoció de Julieta Serrano, l'encant, humilitat i sincera estranyesa de Neus Ballús i l'estrany discurs d'Isona Passola, sobretot quan va parlar de la vaga de TV3 i la taxa a les operadores.

Pel que fa a les morts, va causar estranyesa la de Philip Seymour Hoffman, un actor immens que va participar en alguns films purament industrials, però que, a banda del seu excepcional treball a Capote, sobretot va excel·lir amb els films de Paul Thomas Anderson, un d'aquests cineastes que no són als marges, però tenen un peu fora de camí: només cal tenir present la força amb la qual l'actor encarna el predicador de The master. Si tot apunta al fet que Philip Seymour Hoffman va traspassar a causa d'una sobredosi d'heroïna, l'altra mort “cinematogràfica” d'aquest diumenge estrany també va ser violenta i va ser la d'un destacat habitant dels marges (i, per això, malauradament poc conegut) que va realitzar documentals sobre el caciquisme brasiler i sobre els líders camperols assassinats: en el cas d'Eduardo d'Oliveira Coutinho, que tenia 80 anys, tot indica que va ser assassinat pel seu fill, esquizofrènic. Com he dit, La plaga va dur l'alegria a aquest estrany diumenge.