Preus amunt, persianes avall

Alguns en diuen boti­gues sin­gu­lars i d'altres en diuen comerços històrics. Però, tant si són sin­gu­lars com si són històrics, molts d'ells ara es tro­ben que han d'anar tan­cant perquè no poden pagar el preu del llo­guer. Si més no, a Bar­ce­lona. Segu­ra­ment, doncs, el que hau­ria de ser sin­gu­lar –o, si ho volen, el que hau­ria de ser un xic històric- és el preu que els cobren. Resulta, però que d'històric el llo­guer no en té res. I aquest és el pro­blema. Aques­tes puja­des sob­ta­des de preu que es pre­veu a mesura que es reno­ven con­trac­tes com una taquicàrdia monetària! Segons com es miri, però, de sin­gu­lar en té molt. Perquè, a veure: sin­gu­lar no vol dir només inu­si­tat, sinó també únic. I el preu que impo­sen a molts de llocs els interes­sos espe­cu­la­tius és també cada cop més únic. Jo, si em per­do­nen, molt abans que les boti­gues sin­gu­lars de Bar­ce­lona comen­ces­sin a haver d'abai­xar les per­si­a­nes, ja vaig patir aquest adjec­tiu en una col·lecció que no era ben bé col·lecció perquè els de l'edi­to­rial em van dei­xar clar que de col·lecció no ho era i que havien pen­sat publi­car el meu lli­bre en una mena de calaix de sas­tre que conei­xien amb el nom de lli­bres sin­gu­lars. El resul­tat? Quan la majo­ria dels lli­bre­ters dona­ven ja el lli­bre per liqui­dat, jo encara no sabia si aque­lla bona gent l'havien publi­cat perquè els havia agra­dat o perquè havien deci­dit que a la vida de tant en tant val la pena jugar-se-la. Sin­gu­lar també és el que molts cata­lans han vol­gut durant molt de temps que fos Cata­lu­nya sense dei­xar de ser també d'Espa­nya. Volien que fos una excepció, una par­ti­cu­la­ri­tat, un ter­ri­tori inu­si­tat com Andorra o Mònaco. Però els altres, vinga, vinga: cafè per a tots, encara que, quan con­ve­nia, també et dei­xa­ven anar allò de la uni­dad en la diver­si­dad. Miro algu­nes de les boti­gues pre­sump­ta­ment sin­gu­lars del cen­tre de Bar­ce­lona que estan amenaçades de tan­ca­ment a causa de l'aug­ment del preu dels llo­guers i a mi, de sin­gu­lars, en gene­ral, em sem­bla que ho són poc. Un col­mado. Una cere­ria. Una granja. Un gra­pat de lli­bre­ries. Una botiga de joguets que es deia Mon­forte i on vam pre­sen­tar – ai!– un lli­bre no fa pas tant. Jo diria, en canvi, que el que sí que és molt sin­gu­lar és la gent que hi tre­ba­lla, siguin encar­re­gats, depen­dents o pro­pi­e­ta­ris. En un món d'uni­for­mit­za­ci­ons, de low cost i de modes i de gus­tos uni­ver­sals, aquesta classe de gent a on va? I els seus cli­ents? Ai, coi! De debò en el món del comerç encara que­den gals que, com no va fer mai cap Astèrix en temps dels romans, prac­ti­quen allò tan poc sin­gu­lar, però tan històric, de resis­tir és vèncer?