«Foc nou»

Dec bai­xar de l'hort, però he d'adme­tre que fins fa qua­tre dies des­co­nei­xia l'existència d'una revista de caire religiós que es diu Foc nou. La publi­cació té un mar­cat aire pro­gres­sista i crític amb la política ofi­cial de la cúria vati­cana. La línia crítica que carac­te­ritza la revista no és gratuïta, sinó que se sus­tenta en fac­tors dels quals les màximes auto­ri­tats eclesiàsti­ques sovint pres­cin­dei­xen sense manies ni ver­go­nya a l'hora de mani­fes­tar les seves opi­ni­ons: l'ús del sen­tit comú, de la prudència i una visió rea­lista del món. La publi­cació és espe­rada, lle­gida i seguida amb interès per molta gent de les bases de la ins­ti­tució (cape­llans, mon­ges, seglars...) que en com­par­tei­xen com­ple­ta­ment l'espe­rit. És com a mínim espe­rançador saber que hi ha cor­rents dins l'església que no se sot­me­ten a dog­mes arcaics i absurds com la infal·libi­li­tat del Papa, posem per cas, o a deter­mi­na­des postu­res que supu­ren inte­grisme i into­lerància.

Molta gent està farta de sen­tir par­lar de religió. És nor­mal. És el que han acon­se­guit els diri­gents vati­cans amb el seu retrògrad enquis­ta­ment ideològic: allu­nyar-se de la gent per una absurda i tos­suda insistència a trac­tar-la amb pater­na­lis­mes repres­sius i ame­na­ces anacròniques de con­dem­nes celes­ti­als. Es pen­sen que encara trac­ten amb igno­rants. Volen con­ti­nuar essent els jut­ges i pre­ser­va­dors de la mora­li­tat com si fos­sin els posseïdors de la veri­tat única i inqüesti­o­na­ble. Això no és humi­li­tat ni sen­zi­llesa, sinó vani­tat i ànsies de poder i con­trol. Aquests auto­a­no­me­nats prínceps de l'església han de situar-se al cos­tat de la gent, no per damunt, perquè ells, com tot­hom, estan sot­me­sos als errors i a les imper­fec­ci­ons huma­nes. I per això, sovint, quan pon­ti­fi­quen, fan pudor de doble moral i d'un caci­quisme medi­e­val que ofèn. I així els va, que la majo­ria de la gent no se'ls creu.