«Foc nou»

Dec baixar de l'hort, però he d'admetre que fins fa quatre dies desconeixia l'existència d'una revista de caire religiós que es diu Foc nou. La publicació té un marcat aire progressista i crític amb la política oficial de la cúria vaticana. La línia crítica que caracteritza la revista no és gratuïta, sinó que se sustenta en factors dels quals les màximes autoritats eclesiàstiques sovint prescindeixen sense manies ni vergonya a l'hora de manifestar les seves opinions: l'ús del sentit comú, de la prudència i una visió realista del món. La publicació és esperada, llegida i seguida amb interès per molta gent de les bases de la institució (capellans, monges, seglars...) que en comparteixen completament l'esperit. És com a mínim esperançador saber que hi ha corrents dins l'església que no se sotmeten a dogmes arcaics i absurds com la infal·libilitat del Papa, posem per cas, o a determinades postures que supuren integrisme i intolerància.

Molta gent està farta de sentir parlar de religió. És normal. És el que han aconseguit els dirigents vaticans amb el seu retrògrad enquistament ideològic: allunyar-se de la gent per una absurda i tossuda insistència a tractar-la amb paternalismes repressius i amenaces anacròniques de condemnes celestials. Es pensen que encara tracten amb ignorants. Volen continuar essent els jutges i preservadors de la moralitat com si fossin els posseïdors de la veritat única i inqüestionable. Això no és humilitat ni senzillesa, sinó vanitat i ànsies de poder i control. Aquests autoanomenats prínceps de l'església han de situar-se al costat de la gent, no per damunt, perquè ells, com tothom, estan sotmesos als errors i a les imperfeccions humanes. I per això, sovint, quan pontifiquen, fan pudor de doble moral i d'un caciquisme medieval que ofèn. I així els va, que la majoria de la gent no se'ls creu.