Tertúlies obsoletes

La mobi­lit­zació social i cívica per l'estat propi coin­ci­deix amb una crisi del model de crei­xe­ment. Creure que aquest serà pròsper amb les matei­xes estruc­tu­res pro­duc­ti­ves, energètiques i polítiques que ens han domi­nat durant els dar­rers cin­quanta anys és una fal·làcia.

Reco­nec que par­lar d'alter­na­ti­ves “via­bles” en el marc de la UE nave­gant pel tur­mentós oceà de la crisi econòmica i ecològica glo­bal és una tasca difícil i arris­cada. Per fer-ho, pot­ser, cal­dria cri­dar intel·lec­tu­als que, crítics amb el pla Mars­hall, amb la tec­nocràcia de Brus­sel·les i amb les direc­trius del Banc Mun­dial, fa anys que tre­ba­llen per defi­nir un model que ens faci política­ment lliu­res i alhora rics amb qua­li­tat de vida. Cal­dria trans­for­mar, per exem­ple, el con­cepte del PIB que emmas­cara la rea­li­tat i que ens faci­lita un fals baròmetre del “progrés”. Per exem­ple, dels dinou infor­mes pre­vis­tos pels mem­bres del Con­sell Asses­sor per a la Tran­sició Naci­o­nal, no en veig cap que defi­neixi una qüestió fona­men­tal: la capa­ci­tat de càrrega, ja sobre­pas­sada, del ter­ri­tori per sos­te­nir el “crei­xe­ment” del nos­tre futur estat.

Si el model de la tran­sición democrática va ser un frau, no podem con­si­de­rar que la paraula sàvia la tin­guin ara els repre­sen­tants polítics i intel·lec­tu­als que hi van donar suport i que se'n van bene­fi­ciar. I vaig al motiu d'aquest arti­cle: la crisi de l'estruc­tura i la com­po­sició de les tertúlies tele­vi­si­ves.

Resulta sor­pre­nent veure com una cin­quan­tena de per­so­na­li­tats ocu­pen repe­ti­da­ment tots els espais de debat apor­tant els matei­xos argu­ments a favor de reac­ti­var l'eco­no­mia i d'incen­ti­var el crei­xe­ment. Han esde­vin­gut publi­cis­tes dels lob­bies pro­duc­tius i de l'statu quo. Xer­ren i xer­ren, lla­go­te­gen, repe­tint-se sobre la crisi dels par­tits polítics, de la banca i de les finan­ces sense situar-se mai fora del sis­tema. No volen adme­tre que el crei­xe­ment no és la res­posta al pro­blema de l'atur i que l'alter­na­tiva es troba en un altre model de desen­vo­lu­pa­ment que no són capaços de defi­nir.

Als que selec­ci­o­nen els ter­tu­li­ans els resulta més còmode i segur dis­po­sar d'aquests per­so­nat­ges que “saben de tot”. Es pre­fe­reix “savi cone­gut” –per­so­natge mediàtic con­tro­lat– que “savi per conèixer”. Fa anys que escol­tem els matei­xos ser­mons que ens dema­nen més crei­xe­ment i que menys­te­nen tot el que repre­senta una altra visió de l'eco­no­mia huma­nista basada en la gestió democràtica del ter­ri­tori i dels recur­sos energètics, el decrei­xe­ment, el con­sum res­pon­sa­ble i la banca ètica.

Resulta patètic veure les tertúlies, enco­ti­lla­des per les inter­ven­ci­ons de per­so­na­li­tats que, en gene­ral, for­men part de la quota des­ti­nada als par­tits par­la­men­ta­ris, expli­cant-nos, com la cançó de l'enfadós, els ante­ce­dents de la crisi i com veuen el pre­sent i el futur. Pier Paolo Paso­lini tenia tota la raó quan va dir: “La tele­visió és una gàbia ter­ri­ble que manté pre­so­nera l'opinió pública –ser­vil­ment ser­vida per obte­nir el total ser­vi­lisme– de tota la classe diri­gent.”

És clar que aquest dèficit democràtic es resol con­vi­dant al plató algu­nes ànimes cari­ta­ti­ves que jus­ti­fi­quen amb les seves inter­ven­ci­ons la quota des­ti­nada a l'“alter­na­tiva mediàtica anti­ca­pi­ta­lista”.

‘El país que volem', cam­pa­nya impul­sada per l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, reque­reix, amb urgència, una nova meto­do­lo­gia per orga­nit­zar els debats a la ràdio i la tele­visió públi­ques. La gra­ve­tat de la situ­ació no és per con­ti­nuar fent tertúlies de cafè.

XAVIER RAMIRO