El príncep i l'insubmís

Què ho fa que un home es planti davant de l'hereu de la corona d'Espa­nya en un acte públic i es negui a donar-li la mà adduint el no espa­nyol al fet que els cata­lans puguin votar una con­sulta d'auto­de­ter­mi­nació? Es pot dir que és un acte de dig­ni­tat per­so­nal davant el repre­sen­tant de l'Estat que imposa la seva llei. Es pot des­criure com una defensa del dret col·lec­tiu d'auto­de­ter­mi­nació del poble català. I es pot defi­nir també com l'elecció simbòlica dels valors democràtics per damunt de l'auto­ri­tat i l'sta­blish­ment. Incon­for­misme, insub­missió, resistència pas­siva... O tot alhora. A Espa­nya, en canvi, tenen clar que no calen tants argu­ments i fins i tot sobren mol­tes parau­les. O és un male­du­cat, o és un fri­qui o direc­ta­ment un imbècil. Apa­rent­ment no els suposa cap pro­blema; com a màxim una nosa. El príncep en té prou amb pas­sar de llarg bus­cant mans més sub­mi­ses. Els bufons de l'statu quo, esgo­tats els insults, li poden riure les gràcies a l'entra­nya­ble Belén Este­ban, cone­guda en el submón de la tele­es­com­bra­ria com la prin­cesa del pue­blo, i ara també mediàtica defen­sora dels valors eterns de la pàtria a la veu de “arriba España”. I les elits ins­tal·lades a l'escalf de l'Estat, pas­sa­des unes poques hores, poden sopar amb el príncep hereu, men­tre deci­dei­xen quins drets es poden sacri­fi­car i quan­tes volun­tats es poden igno­rar perquè acabi pas­sant el que convé als seus interes­sos. No importa que Cata­lu­nya com a nació i els cata­lans com a poble hagin expres­sat democràtica­ment, pacífica­ment i mas­si­va­ment la volun­tat d'exer­cir el seu dret a l'auto­de­ter­mi­nació. La nació espa­nyola no ho pot tole­rar; i els seus repre­sen­tants polítics, ins­ti­tu­ci­o­nals i econòmics, per tots els camins pos­si­bles, mira­ran d'evi­tar-ho. Per des­comp­tat, Àlex Fenoll no està sol, ni Clara Pon­satí, ni Diango, ni tants altres, però caldrà molta insub­missió indi­vi­dual i col·lec­tiva per gua­nyar la lli­ber­tat.