Opinió

La gran jugada

L'oligarquia ha recuperat el poder absolut anterior a la Revolució Francesa

Diuen la veri­tat els bancs i les enti­tats finan­ce­res sobre els seus bene­fi­cis? Ho demano perquè hi ha qui sosté que les maqui­llen a l'alça per no espan­tar els inver­sors, cosa que des del punt de vista de l'ètica estricta seria exe­cra­ble, però d'altra banda resul­ta­ria tran­quil·lit­za­dora. Perquè qual­se­vol ciu­tadà obser­va­dor es pot fer la pre­gunta que alguns tro­ba­ran sim­plista, però que sem­bla d'una lògica incon­tro­ver­ti­ble: si la gran majo­ria de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques i pri­va­des han per­dut diners, si la majo­ria d'empre­ses, amb ben poques (i atza­ro­ses) excep­ci­ons, han dis­minuït guanys, si la població en gene­ral ha per­dut poder adqui­si­tiu –dit sense pèls a la llen­gua, tot­hom és més pobre–, com és que els bancs i les finan­ce­res tenen més bene­fi­cis que mai?

Si dar­rere d'aquest fum es busca el foc, costa d'ima­gi­nar que tot sigui pro­ducte d'una com­plexa con­ca­te­nació d'impon­de­ra­bles i atzars regits per magmàtics i enigmàtics flu­xos i reflu­xos de la soci­e­tat, per con­tra­re­flu­xos de la història on el con­junt de les volun­tats indi­vi­du­als con­forma un ens on la volun­tat hi té poc a veure, perquè a la cosa que més s'assem­bla és al caos. Fet i deba­tut, costa de creure que els amos del món, és a dir els amos dels diners –els de debò, no els qui donen la cara com els Bill Gates, George Soros i Car­los Slim, i no parlo ni dels posats en evidència com a esta­fa­dors, Ber­nard Madoff, Leh­man Brot­hers, Gold­man Sachs, etc.–, els que dis­po­sen de l'accés als millors mit­jans i als millors ana­lis­tes i que, jus­ta­ment, dedi­quen part dels seus des­co­mu­nals recur­sos a ana­lit­zar i pre­veure qual­se­vol expec­ta­tiva, costa de creure, rei­tero, que un mal fat històric els hagi arre­ple­gat tan des­pre­vin­guts com a aquells inver­sors que el 1929 es tira­ven per les fines­tres perquè s'havia esfu­mat tot el que diuen a les but­xa­ques.

Hi ha qui diu que això no ha estat una crisi, sinó una estafa. És cert –i d'una evidència insul­tant–, però cal anar molt més lluny. Perquè la dimensió de l'estafa exce­deix la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal, i exce­deix fins i tot les regles del joc esta­bler­tes, perquè és el joc mateix allò que s'ha regi­rat. L'estafa és molt més àmplia i pro­funda que el que repre­senta el con­cepte estafa en l'àmbit de la justícia i de l'ètica. Els qui ja fa vuit anys eren els amos van estu­diar i pla­ne­jar una magna ope­ració, amb còmpli­ces, gent de palla i vícti­mes, per reor­de­nar el tau­lell i les regles del joc de manera que el seu patri­moni es mul­ti­pliqués per uns quants enters (sobre la xifra hi ha diver­ses hipòtesis).

Els sem­bla fan­tasiós? No per­din de vista que la blasma de la teo­ria de la cons­pi­ració dóna ren­di­ments objec­tius. Ja Bau­de­laire va dir que l'èxit del dia­ble con­sis­teix en haver con­vençut els humans que no exis­teix. Sigui com sigui, el resul­tat és diàfan: l'oli­gar­quia ha recu­pe­rat el poder abso­lut ante­rior a la Revo­lució Fran­cesa que, per cert, sovint obli­dem que va tenir un com­ple­ment deter­mi­nant en la paral·lela Revo­lució Indus­trial britànica. El món ja no és una democràcia ni en els països nomi­nal­ment més avançats, perquè els governs ele­gits per la ciu­ta­da­nia no tenen el poder real, sinó que són mers emple­ats exe­cu­tors dels desig­nis de la nova casta feu­dal: ban­quers, finan­cers i amos de les comu­ni­ca­ci­ons.

Aquí ve el punt més deli­cat. Si els pro­pi­e­ta­ris han estat capaços de retro­ce­dir al punt ante­rior al 1789 pel que fa al repar­ti­ment de la riquesa, si no vol morir de gana resig­nada a noves for­mes d'escla­vatge, l'única opció de la majo­ria ciu­ta­dana és una res­posta equi­va­lent. Dit de nou sense pèls a la llen­gua, cal tor­nar-li a tallar el cap al rei. El pro­blema és que ara en té més d'un, i no a sota una per­ruca sinó dar­rere d'una inex­tri­ca­ble bar­dissa de vir­tu­a­li­tats cor­po­ra­ti­ves i legals. Els grans lla­dres han après la lliçó i l'han apli­cada de manera magis­tral. Quant de temps tri­ga­ran les majo­ries ciu­ta­da­nes a apren­dre la seva? Acon­se­gui­ran la força, la deter­mi­nació, la uni­tat, la intel·ligència i l'enginy sufi­ci­ents per apli­car-la? Segur que els altres també han fet els seus càlculs sobre això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.