Del cèntim a l'euro

I tiro perquè em toca, que ja toca. Tas­seta a tas­seta. De mica en mica s'omple la pica, del dipòsit fora­dat del vehi­cle. Par­lem de la sani­tat. Del finançament de la pública. De moment, pública. Del cèntim sani­tari a l'euro per recepta. De recap­tació pura i dura, que no dura­dora. D'impost bar­re­jat no agi­tat amb gaso­lina, l'un; de revo­lu­ci­o­nari, l'altre. D'invents de Franz de Copen­ha­guen. D'invents del TBO. Del que ens han cobrat il·legal­ment –segons l'Europa dels mer­ca­ders– al llarg de deu anys cada vegada que fèiem ben­zina fins a la mone­deta que ens han tret del mone­de­ret cada cop que els nos­tres jubi­lats –espe­ci­al­ment– i tota la resta de ciu­ta­dans entràvem a una ofi­cina far­macèutica. Par­lem del tri­ple o quàdru­ple (he per­dut el compte) copa­ga­ment dels medi­ca­ments. Alguns vàrem fer objecció de consciència a aquest dar­rer impost sani­tari. Omplíem papers i més papers (cap tec­no­lo­gia més enllà del boli Bic) al tau­lell de la farmàcia del barri, fent allar­gar la cua dels com­panys cli­ents fins a l'entrada, cada cop que anàvem a pro­veir-nos d'un fàrmac legal. Mai hem rebut cap carta noti­fi­cant-nos res de res de la nos­tra il·lega­li­tat vol­guda. Amb les ganes que alguns teníem de ser citats a la ciu­tat de la justícia del dis­tricte per par­lar de les far­macèuti­ques, amb tot el que hem après amb la For­ca­des i el cafè amb llet pres. Es van obli­dar de nosal­tres i som lliu­res. Com també s'han obli­dat dels que sí que varen ser dili­gents i gens anti­sis­tema i sí que lliu­ra­ven l'euro per cada recepta. Tot està empan­ta­ne­gat als tri­bu­nals. La mesura dis­su­a­siva –Boi can­tava així així– després d'un any de recap­tar sense base jurídica, la reso­lució és als llimbs dels jus­tos jut­ges del jut­jat; deuen ser setze? Quan retor­na­ran, euro a euro, tots els que es varen endur les admi­nis­tra­ci­ons autonòmiques? Fàcil ho tenen: per pagar-lo sí que exis­tia un pro­grama informàtic a cada farmàcia, que va fallar el pri­mer dia, recor­den? Tones de tiquets de paga­ment de líquid ele­ment petrolífer adul­te­rat s'amun­te­guen a les llars cata­la­nes després d'una dècada d'ali­men­tar cot­xes i trac­tors, cami­ons i fur­go­ne­tes, en espera que l'Estat de còmic faci un gest seriós i ens retorni pri­mer les pes­se­tes i després, en moneda única, tot el que ens han xuclat per cons­truir nous Tru­e­tes, ambu­la­to­ris sense reta­lla­des i farmàcies sane­ja­des de crèdits per­so­nals per sub­sis­tir.

(No feli­ci­taré les dones a l'engròs avui; és pur màrque­ting. Animo a lle­gir l'arti­cle de Sebas Parra a eldi­moni.com i a cri­dar amb ell: visca les mes­tres de la República).