Opinió

L'Ateneu sempre recomençat

En el gran debat polític que s'està produint
al país, l'Ateneu
també vol ser-hi

Com la mar –que sempre recomença, com deia Paul Valéry–, l'Ateneu Barcelonès, que fa poc més de cent anys que és al Palau Savassona del carrer de la Canuda 6, també recomença una nova fase de la seva història amb les eleccions a junta directiva, que es faran el pròxim dilluns, dia 24 de març. Les dues candidatures que es presenten –compactes, completes i diversificades– les encapçalen, respectivament, l'historiador Jordi Casassas i l'economista Josep M. Carreras, homes ni massa vells ni gaire joves, persones assenyades, però decidides, d'un llarg itinerari professional, cultural i ateneístic, admirats amics d'aquest cronista rural. Els dos candidats, amb tot l'equip de cadascun d'ells –igualment format per professionals i activistes de gran vàlua– hauran de convèncer (cosa que ja fa dies que intenten) els socis de l'entitat, uns quatre mil, que les receptes llurs seran les millors per encarar el “Futur de l'Ateneu”.

Un futur millor, heus ací el que reclama tothom que no s'hagi begut l'enteniment. I, com a condicions d'aquest futur, naturalment, el debat en democràcia, amb discrepància però amb tolerància i respecte, la preeminència del civisme i la cultura, l'obertura plural, la gestió assenyada, la cooperació amb la resta d'entitats de la ciutat, del país, de l'Estat, d'Europa i del món i, en fi, la voluntat de fer que aquesta institució d'arrels vuitcentistes, que va protagonitzar tants episodis de la nostra història cultural i política, torni a jugar el paper que, per tradició, li escauria “en un moment nacionalment prometedor”, com assenyala la candidatura de Jordi Casassas, i en “una època de canvi i incertesa”, com remarca l'altre aspirant a la presidència, Josep M. Carreras.

Vinc a referir-me que uns mots, unes idees i conceptes i unes nobles ambicions similars, no sempre finalment coincidents, és clar, es projecten simultàniament sobre el conjunt d'associats a l'Ateneu Barcelonès, la totalitat dels quals, per sort de tots, no entra en massa a les dependències de la casa (tot i tenir-hi perfectament el dret), perquè, si així fos, senzillament no hi cabríem.

També vull significar que en aquests dies previs a la cita electoral, les reunions dels candidats, els comentaris dels socis més inquiets i les assemblees obertes de cadascuna de les candidatures donen a l'Ateneu un bullit gairebé conspiratiu, com potser no s'havia manifestat en altres ocasions electorals, marcades sovint pel fet elemental, però no sempre explícit, de la disputa partidista de les dues grans formacions polítiques catalanes per obtenir, per mitjà del vot, un peu a l'Ateneu, entitat privada de signe cultural transversal i, per tant, àmbit no apropiat per al combat polititzat més directe, que per a això ja hi ha el Parlament.

En el gran debat polític que s'està produint al país, l'Ateneu també vol ser-hi, amb la substancial diferència –em sembla– que els peons a l'ombra ja no són, com podia semblar en altres ocasions, qualificats dirigents polítics en actiu –acostumats a fer llistes de candidats de tota mena–, perquè ja prou feina tenen a governar la nau de la democràcia, sinó que els nous protagonistes hauran estat els elements més sensibilitzats de l'anomenada societat civil que, a plena llum del dia, i prescindint de les direccions partidistes interessades, hauran pres la responsabilitat de dotar de nous continguts aquesta entitat cultural més que centenària. Amb tot, és inevitable, per la perversa idea de convertir sempre les persones identificades políticament en corretja de transmissió de les organitzacions en litigi, que els socis que vagin a votar facin, també, una distinció massa elemental (i, per tant, excessiva) entre els dos grans corrents d'opinió catalana que s'enfronten, diguem-ho així, en aquest moment històric.

Ja dic: “fa de mal dir”, que diria –i deia– Josep Pla, com si abans no ho haguessin dit milers de ciutadans de tots els àmbits. I per mi també fa de mal dir, perquè tinc bons amics que valoro a les dues llistes, per bé que no és gaire aventurat detectar les meves preferències, vistos els “antecedents penals” amb què la vida m'ha guarnit. Però això, al capdavall, té molt poca importància, per no dir gens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.