La roba interior

A més de ser una murga peri­llo­sa­ment mani­pu­la­ble el naci­o­na­lisme ten­deix al ridícul. Només cal con­tem­plar la LOMCE d'en Wert, o l'obsessió iden­titària dels Ciu­ta­dans recla­mant pan­ta­lles de cinema públi­ques per veure la Roja i cor­ri­des de toros encara que a alguns d'ells els repugni la sang i fetge. El naci­o­na­lisme és l'Aznar exci­tant-se amb una Espa­nya impe­rial, i l'Arcadi Espada inten­tant argu­men­tar intel·lec­tu­al­ment les seves pul­si­ons emo­ti­ves, aquell fel i aque­lla rancúnia perquè aquí es menysté la cosa espa­nyola. També és naci­o­na­lisme pen­sar que vostè, jo i Adolf Todó com­par­tim els matei­xos interes­sos essen­ci­als encara que ell s'embut­xa­qui 600.000 euros i nosal­tres anem fent la viu-viu, però per ado­nar-se de la mani­pu­lació i del ridícul és més fàcil exa­mi­nar el naci­o­na­lisme advers perquè a tots, d'una o altra manera, ens tran­sita per les venes la neces­si­tat de per­ti­nença, els vin­cles comu­ni­ta­ris i els lli­gams amb els pai­sat­ges de la infan­tesa i la llen­gua amb la qual hem des­co­bert el món. Encara que hi hagi naci­o­na­lis­tes sense consciència de classe i cos­mo­po­li­tes insubs­tan­ci­als que ho neguin, en aquest aspecte i men­tre el cor bombi, no exis­teix el buit. Ja fa uns quants anys que, els mit­jans i algu­nes estratègies polítiques, ali­men­ten contínua­ment la tensió entre les ambi­ci­ons del naci­o­na­lisme espa­nyol, que situa la uni­tat i l'homo­geneïtzació entre els mites fun­da­ci­o­nals, i les aspi­ra­ci­ons dels pobles que somien alli­be­rar-se de tan fei­xuga càrrega. Allò dels ciu­ta­dans lliu­res i iguals sota una ban­dera bico­lor, que des de la Plaza Colón madri­le­nya arriba a tota la península, és pura emo­ti­vi­tat primària dis­fres­sada de cons­ti­tu­ci­o­na­lisme, sim­ple volun­tat de domini amb l'excusa d'una lega­li­tat propícia. És una llàstima que l'esquerra espa­nyola man­tin­gui con­nivències amb aquest pro­jecte hegemònic i no s'adoni que l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya –i del País Basc, si s'escau– podria desac­ti­var la tensió que es retro­a­li­menta i que senyo­reja sobre els elec­to­rats. Tenim unes ganes ter­ri­bles de dei­xar de ser naci­o­na­lis­tes però no ens dei­xen, va escriure Joan Fus­ter. Si ens dei­xes­sin, si esde­vinguéssim un país nor­mal, si no se'ns pogués uti­lit­zar per atiar l'ànima orgu­llosa i acom­ple­xada d'un vell imperi, no només podríem explo­rar les com­pli­ci­tats entre els pobles de la península sinó que des­co­briríem la dreta d'aquí i d'allà en roba inte­rior. Ales­ho­res seria més fàcil veure la mani­pu­lació i el ridícul, i par­lar de si, com diu un amic meu, nosal­tres volem un país o una boti­gueta, con­si­de­rar la fis­ca­li­tat no pel tracte als ter­ri­to­ris sinó a les elits extrac­ti­ves, invo­car prin­ci­pis de justícia i de redis­tri­bució entre con­tri­bu­ents i no geo­gra­fies.

Par­lar d'ètica, justícia i desi­gual­tat, del com­bat con­tra la pobresa sense que tots els retrets llis­quin cap a Madrid. Men­tres­tant, però, el pla­neta gira i ens dema­nen el vot de silenci men­tre s'apro­ven pres­su­pos­tos, es pri­va­titza i es legisla per fer més rics els rics i més pobres els pobres.