Guerra, però freda

Tot d'una, el món més pro­per que comptàvem tenir ben endreçat, se'ns ha desor­de­nat com l'armari d'un ado­les­cent. En Putin, aquest Yul Bryn­ner de mirada freda i lla­vis que mai som­ri­uen, ha can­viat els mobles de lloc sense con­sul­tar-ho a la comu­ni­tat de pro­pietàries i ara resulta que la calai­xera euro­pea tron­to­lla per culpa d'un peu coix. L'estètica del país, la tra­dició de la seva gent, els seus cos­tums, les seves fòbies, les seves pre­ferències i, sobre­tot, la nos­tra pro­funda ignorància de la rea­li­tat de Cri­mea eren exac­ta­ment les matei­xes abans que l'os rus impulsés el seu referèndum de l'annexió. Però és ara quan, de sobte, sem­bla que ens hàgim d'amoïnar pel destí d'una península que fins abans-d'ahir no for­mava part de les pri­o­ri­tats de ningú. Ho han deci­dit els manai­res que sos­te­nen la balança d'això que en diuen ordre mun­dial i que sovint obe­ei­xen real­ment a impul­sos que no tenen res a veure amb allò que pre­go­nen. Con­tra l'annexió russa d'aquest ter­ri­tori que Nikita Khrus­xov va cedir capri­ci­o­sa­ment a Ucraïna el 1954, les potències occi­den­tals argu­men­ten que s'ha vio­len­tat la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal, que s'han con­su­mat els ambi­ci­o­sos plans del Krem­lin amb l'ajuda de l'amenaça de les armes i que ens tro­bem davant d'una agressió ter­ri­to­rial que vul­nera els drets dels ciu­ta­dans pro euro­peus atra­pats en l'espi­ral impe­ri­a­lista de Putin. És pos­si­ble –tot i que l'acla­pa­ra­dor resul­tat del referèndum exprés no sem­bla que vagi en aquesta direcció–, però tots aquests són ulls de poll que també es van tre­pit­jar igual­ment a l'Afga­nis­tan, a l'Iraq, a Algèria i a tants altres punts del pla­neta on es va subs­ti­tuir l'antic ordre perquè con­ve­nia el nou. Putin té un con­cepte de la diplomàcia rupes­tre, és cert, però cal reconèixer que la par­tida d'escacs que s'està jugant al tau­ler euro­peu ha demos­trat, almenys, que tam­poc era tan fàcil començar la Ter­cera Guerra Mun­dial. Durant el temps de la guerra freda ens van fer creure que la pau se sus­ten­tava en el pànic als míssils i que aquest supo­sat caràcter dis­su­a­siu de l'arma­ment atòmic en jus­ti­fi­cava l'existència. La indústria arma­men­tista s'hi va fer d'or, gràcies al xan­tatge de la por. Per sort, els temps han can­viat i, encara que els veiem des­fi­lar amb matus­se­ria col·legial cada vegada que s'han de fer una foto de grup i no saben on posar-se, hem de comp­tar que els homes i dones que pre­si­dei­xen els governs del pri­mer món tenen clar que, si hi ha d'haver guerra, ha de con­ti­nuar sent freda.