Nous tractes

La vida s'ha tor­nat molt més exi­gent. O més ben dit: cada dia ens l'estan tor­nant més exi­gent. Aquell cel pro­tec­tor que va apai­va­gar els lle­gen­da­ris neguits històrics d'Europa i que, de fet, mai va empa­rar del tot la gent d'aques­tes ter­res, era un sos­tre massa baix per a les ambi­ci­ons del nou capi­ta­lisme i avui, els que ens menen futur enllà pre­te­nen dei­xar la majo­ria a la intempèrie. Queda molt poc marge per a l'error o per a la debi­li­tat. Quan s'ele­geix si estu­diar o no, què estu­diar, a què des­ti­nar els estal­vis, que­dar-se o no amb una feina insa­tis­factòria i mal pagada, si ser submís, si aban­do­nar-la un temps per córrer món, si aven­tu­rar-se en un negoci o un altre o si empan­ta­ne­gar-se per com­prar un pis, s'estan pre­nent deci­si­ons d'una enorme trans­cendència. Si no ets ric, les rellis­ca­des es paguen caríssi­mes. També la indolència, encara que, d'altra banda, ni la dedi­cació, ni l'esforç, ni la volun­tat de tre­ba­llar de sol a sol garan­tei­xin la pros­pe­ri­tat. Tam­poc que­den ocu­pa­ci­ons que es puguin fer d'esma, com­plint amb el deure però reser­vant les millors ener­gies per a l'oci, la filo­so­fia, la lite­ra­tura o el paci­ent con­reu de qua­tre toma­te­res.

Avui, en totes les fei­nes s'ha de dei­xar la pell i l'ànima i, no obs­tant això, ni el sous són més alts, ni estem cons­truint un món més pròsper, just i ama­ble. Ens diuen que el món és dels empre­ne­dors, dels que saben rein­ven­tar-se i recon­ver­tir les cri­sis en opor­tu­ni­tats, dels que mai es donen per vençuts i que, al final, tu ets el res­pon­sa­ble dels teus fra­cas­sos. Mals temps per a les diver­ses cares de la fra­gi­li­tat. A des­grat de les raons pro­fun­des de la crisi, l'opinió pre­do­mi­nant ha que­dat ama­rada d'una pluja fina i per­sis­tent que elo­gia l'estímul del negoci, la com­petència, l'indi­vi­du­a­lisme, el mèrit per­so­nal i el lide­ratge. La vida pre­miarà només a qui s'ho mereix, ens diuen, i ens sem­bla bé perquè tots sen­tim que el premi ha de ser nos­tre, encara que, després, injus­ta­ment, s'acabi con­ce­dint a un altre per allò de la medi­o­cri­tat i la malícia.

Dimarts pas­sat, el govern va apro­var l'ano­me­nat decret de plan­ti­lles, que fomenta el lide­ratge dels direc­tors a l'escola pública i que els ha de per­me­tre selec­ci­o­nar la mei­tat del pro­fes­so­rat. En un indret on, per inèrcies d'altres temps, encara se seguei­xen con­re­ant valors igua­li­ta­ris, s'hi acaba d'ins­tau­rar la lle­gendària figura del capatàs. Si no ha escla­tat la revolta entre els docents deu ser perquè, en gene­ral, tot­hom té bona opinió d'un mateix i con­si­dera amb opti­misme aci­entífic que no l'afec­tarà l'òbvia cer­tesa dels des­car­tats.

Exis­teix cap garan­tia sobre l'equa­ni­mi­tat de qui farà l'ava­lu­ació? I si pre­do­mina l'ami­guisme? O l'arbi­tra­ri­e­tat? O la cor­rupció? I si s'exi­geix una sub­missió abso­luta? Ens governa gent que des­con­fia pro­fun­da­ment de la democràcia i de la res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual de la plebs, que emfa­titza els casos d'abús o de negligència –que, natu­ral­ment, sem­pre s'atri­bu­eix a l'altre– i que és extre­ma­da­ment con­des­cen­dent amb totes les per­ver­si­ons del poder. I no és difícil enten­dre per quina raó.