Què ha fallat?

Els cinc can­di­dats tenien gràcia par­ti­cu­lar i repre­sen­ta­ven mons paral·lels però con­tra­dic­to­ris. Jaume Coll­boni era l'home del par­tit, la peça de la direcció; Car­men Andrés s'iden­ti­fi­cava amb la rebel fede­ració de Bar­ce­lona i amb l'ànima soci­a­lista encara “obrera”; Jordi Martí pro­cla­mava sense manies el seu sobi­ra­nisme i sem­blava un actiu entu­si­asta de l'Assem­blea; Laia Bonet i Rocío Martínez-Sam­pere, tan cas­ti­ga­des i rebre­ga­des, cen­tra­ven l'intent i el dis­curs en la neces­si­tat de reno­var les estruc­tu­res del PSC i d'accep­tar la dis­crepància dels “crítics”. Ange­le­tes. Un mili­tant o un sim­pa­tit­zant soci­a­lista tenien, doncs, on reme­nar i triar. No hi fal­tava de res. Però les primàries soci­a­lis­tes per deter­mi­nar el can­di­dat a l'alcal­dia de Bar­ce­lona han estat un fracàs. Les diferències no han atret ni els orto­do­xos ni els hete­ro­do­xos. Tam­poc els curi­o­sos. Dis­sabte pas­sat només van votar 1.462 mili­tants –la mei­tat del cens–, 797 sim­pa­tit­zants i 5.204 pas­sa­vo­lants. Les primàries, per tant, i agradi o no, han estat molt poc “ober­tes”. Per aca­bar d'ado­bar el drama, a les tau­les del Raval els pakis­ta­ne­sos vota­ven orde­na­da­ment Coll­boni com si fos el gene­ral Per­vez Mus­har­raf. Algú els donava l'euro neces­sari per fer-ho i els iden­ti­fi­cava el nom en la case­lla cor­res­po­nent. Què ha fallat en aques­tes primàries, a part del joc net? Pot­ser l'actual PSC, rebu­llit, ni ou ni mou. I encara deien ahir peri­o­dis­tes afins que a la seu del par­tit dis­sabte s'havia escam­pat “l'eufòria”. Eufòrics o estràbics?