El peix és car?

El govern de la Gene­ra­li­tat ha superat en qua­tre dècimes el límit de dèficit que va impo­sar –mai més ben dit– pel 2013 l'Estat espa­nyol. Estat és ací una sinècdo­que de govern, perquè a Espa­nya l'únic estat és el govern que el repre­senta, i totes les altres ins­ti­tu­ci­ons s'hi sub­or­di­nen. Marca Espa­nya. Per això quan Sal­va­dor Dalí va dei­xar com a hereu uni­ver­sal dels seus béns l'Estat espa­nyol ningú va pen­sar que Cata­lu­nya se'n bene­fi­ci­a­ria. I la van encer­tar. Tot va anar a parar a Madrid. Tor­nem al dèficit: hau­ria d'haver estat de l'1,58 per cent del PIB i ha vore­jat el 2 per cent, que és una mica menys del que dema­nava el govern d'Artur Mas. No és una bona notícia. En el pres­su­post d'enguany de la Gene­ra­li­tat la par­tida des­ti­nada als cos­tos finan­cers és de 2.000 euros. L'any que ve aug­men­tarà i no hi ha manera de tan­car el trenc. Afirma el con­se­ller d'Eco­no­mia que no es pot fer més si es vol “sal­va­guar­dar els ser­veis fona­men­tals i no per­ju­di­car la inci­pi­ent recu­pe­ració econòmica”. I cri­tica també Andreu Mas-Colell que, men­tre que les auto­no­mies han rebai­xat el propi el 52 per cent, l'admi­nis­tració cen­tral de l'Estat només l'ha reduït el 5 per cent. Llei de l'embut. O estar al plat i a les talla­des. És a dir, el màxim esforç de con­tenció ha recai­gut en l'edu­cació, la sani­tat i la cul­tura. Men­tres­tant, la burocràcia de l'Estat, el minis­teri de Defensa o la diplomàcia espa­nyola riuen i fan cara de festa. I el deute espa­nyol es des­boca. I encara diuen que la inde­pendència és cara.