El control de les emocions

Estat de la situ­ació. El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal pre­si­dit per un exmi­li­tant del PP anul·la a corre-cuita la decla­ració del Par­la­ment sobre la sobi­ra­nia del poble català. Fet que es pro­du­eix amb ante­lació a la recu­sació d'una part dels seus mem­bres. Medi­terrània­ment, que diríem. Més. El Minis­teri d'Afers Estran­gers con­ti­nua amb la redacció d'infor­mes per a les can­ce­lle­ries estran­ge­res sobre les mal­ves­tats, ali­e­nes o autoin­fli­gi­des, que es deri­va­rien de la volun­tat dels cata­lans de votar una even­tual inde­pendència. Al seu parer, un fet tan aviat impos­si­ble com poc reco­ma­na­ble, que ens equi­para amb Cri­mea (o amb Rússia). El dar­rer punt no queda del tot clar. Més. Apa­reix als mit­jans la pos­si­ble estratègia del govern espa­nyol con­tra la con­sulta: des­ple­gar totes les armes jurídiques a la seva dis­po­sició, no en va dis­po­sen de la judi­ca­tura com a braç polític del govern (vegin més amunt), i mirar (pro­cu­rar, ani­mar) que els par­ti­da­ris de la inde­pendència come­tin una rellis­cada. Rellis­cada que podrà venir d'errors pro­pis o de pells de plàtan, tra­ve­tes o empen­tes des­ca­ra­des. Ni el CNI està per fer maco, ni Viriat, Pelai o el Cid van nàixer perquè sí.

Sobre aquest dar­rer apar­tat els reco­mano una lec­tura. Miguel-Anxo Murado: La invención del pasado. Ver­dad y ficción en la his­to­ria de España. Un exer­cici tras­lla­da­ble a qual­se­vol altre estat o nació però no per això menys apas­si­o­nant. Lle­genda, mani­pu­lació i emoció apa­rei­xen embo­li­cats en el paper d'emba­lar dels interes­sos per donar lloc a això que ano­me­nem història. Un exer­cici d'escep­ti­cisme sa que subrat­lla el rol, tan irra­ci­o­nal com huma­na­ment com­pren­si­ble, dels mites en la història ofi­cial. Can­vi­a­rem els lli­bres de text esco­lars a par­tir de reconèixer el caràcter romàntic de la història d'Espa­nya? No ho inten­tin.

Sobre el pri­mer dels punts, el de les rellis­ca­des. Si una cosa hem d'evi­tar, va dir el pre­si­dent Mas, és fer el ridícul. I de ridículs en tro­bem alguns. Les lliçons con­tra l'equi­pa­ració de Cata­lu­nya i Escòcia de l'ambai­xa­dor, recon­ver­tit ara en his­to­ri­a­dor, Fede­rico Tri­llo al Finan­cial Times. La prognosi del minis­tre d'Afers Estran­gers sobre una Cata­lu­nya con­dem­nada a vagar per l'espai pels segles dels segles. Les parau­les del por­ta­veu del PP al Congrés “és el mateix impo­sar per la violència o per les urnes si és al marge de la llei”. Alguns, massa pre­ma­tu­ra­ment, havien arri­bat a pen­sar que for­mar part de la Unió Euro­pea ens feia abraçar l'ideal de moder­ni­tat de la Il·lus­tració. Error.

I és que, si Espa­nya es trenca, ho farà per ver­go­nya ali­ena, per la inca­pa­ci­tat d'iden­ti­fi­car-nos amb un estat que, pilo­tes de goma i con­de­co­ra­ci­ons a mares de Déu al marge, cada cop s'allu­nya més de l'ima­gi­nari d'un estat modern. Ans al con­trari. El govern espa­nyol, en el seu des­con­cert, s'aferra a l'estratègia de fer l'estàtua i agreuja la sen­sació de menys­preu (cosina ger­mana de la incom­prensió) d'una part prou relle­vant dels cata­lans. Cata­lu­nya coneix força bé Espa­nya i Espa­nya coneix molt poc Cata­lu­nya, li sen­tia dir fa poc, a Marçal Sin­tes. Trista raó. Ja poden apedaçar la tàctica de llençar engru­nes als coloms, tom­bar l'ANC, fer ajor­nar o des­car­ri­lar el procés, que la ferida cada cop és més pro­funda. I, com és cone­gut, és sobre­tot emo­ci­o­nal. Per als mesos que arri­ben, aga­fin doncs un manual sobre el con­trol de les emo­ci­ons. Espe­ci­al­ment subrat­llin els capítols d'estoïcisme, paci­fisme i lide­ratge. Mirin la pel·lícula sobre Man­dela, Invic­tus, i donin una opor­tu­ni­tat a alguna bio­gra­fia de Gandhi que corri per casa. I, això sí, pre­pa­rin-se, que vénen revolts.