Opinió

Criteri independent

És la vida de Jaurès
un seguit d'actes de valentia, de recerca de la justícia i de la igualtat

El 31 de juliol de 1914 el diputat socialista i director del diari L'Humanité, Jean Jaurès, visita el secretari d'estat Abel Ferry al Quai d'Orsay; la guerra, la Primera Guerra Mundial, és imminent. Els socialistes s'hi oposen, més tard claudiquen i acaben aprovant els pressupostos de França i Alemanya per a la guerra. Ferry demana a Jaurés: “Què fareu, els socialistes?” “Continuar la nostra campanya contra la guerra”, respon Jaurés. “No us atreviu a fer-ho, us mataran a qualsevol cantonada”, li diu Ferry. “Us denunciarem, ministres imprudents, superficials i irreflexius, encara que ens haguessin d'afusellar”, li adverteix Jaurès. Dues hores més tard, a la seu del diari, mentre prepara el que serà el seu darrer article en què denuncia la covardia dels governants i el fracàs de les elits europees, l'assassinen amb un tret per l'esquena. La guerra comença dos dies més tard. Jaurès havia impulsat una vaga internacional dels obrers d'arreu d'Europa per protestar contra la guerra. No va arribar a temps d'evitar-la...

La dreta d'Acció Francesa que liderava Charles Maurras havia declarat que Europa no era ni seria els Estats Units d'Europa perquè l'evolució no anava cap a la unitat sinó cap a la diversitat, i la guerra era el mètode de resoldre en última instància els conflictes. Maurras afirmava que la “brutalitat germànica” no podia ser contraposada amb la rendició dels que, com Jaurés, renunciaven a la defensa dels ideals superiors de la pàtria. És aquesta bogeria nacionalista, que llança uns homes contra els altres en raó de principis d'honor, a la qual s'oposa Jaurès i que destorba els que volen continuar un camí cap a la guerra. És Jaurès qui denuncia la por com el pitjor enemic de la pau.

Stephan Zweig escriurà anys més tard: “Amb Jaurès viu, la guerra no hauria estat possible.” Encara el 1977, Jacques Brel li dedica una cançó, “per què han matat Jaurès?”. És la vida de Jaurès un seguit d'actes de valentia, una mostra contínua d'independència de criteri, de recerca de la justícia i de la igualtat contra els altres, però també contra els seus.

El 12 de febrer de 1898 Émile Zola publica al diari L'Aurore el seu famós article “Jo acuso”, contra el govern de Franca, per haver condemnat en consell de guerra el capità Alfred Dreyfus sota l'acusació infundada d'espionatge i traïció a l'Estat. El condemnat és empresonat a perpetuïtat. La societat i els polítics de França callen. Jaurès declara en el procés obert contra Zola: “El senyor Zola té raó de protestar mentre el govern, presoner d'intrigues, s'equivoca, els partits polítics, presoners de la por, abdiquen de l'obligació de denunciar la falsedat, i la justícia militar estableix arbitràriament el secret de sumari.” Els socialistes també callen perquè Dreyfus és un oficial, un burgès amb fortuna i un jueu capitalista i, per tant, un enemic de classe. Jaurès el defensa perquè si és innocent “ja no és un oficial de l'exèrcit, ni un burgès; és la humanitat mateixa al mes alt nivell de misèria i desesperació que es pugui imaginar... No podem contradir els nostres principis i sense desertar de la lluita de classes escoltar el crit de la nostra pietat perquè ha de ser aquesta compatible amb el combat revolucionari. No podem, per quedar-nos dintre del socialisme, abandonar la compassió i la fraternitat.”

El 1908 hi ha un fort debat a França sobre l'abolició de la pena de mort. Els revolucionaris que el 1789 fan caure l'antic règim institucionalitzen la guillotina i maten els enemics de la Revolució; per tant, com poden els verdaders republicans, hereus de la Revolució, oposar-se a la pena de mort? Aquesta és la idea que ha de combatre Jaurès quan la dreta s'oposa a l'abolició. Sempre és igual, és l'esquerra la que reforma i és la dreta la que, una vegada aquesta feta, s'hi asseu a sobre i s'oposa a tota ulterior evolució Defensa Jaurès una justícia “endolcida”, no venjativa, perquè no és possible contraposar l'agressió amb l'agressió. L'essència de la Revolució va ser la confiança en l'home, demostrar al poble, “encadenat per molts segles”, que podia ser lliure sense perill, i és per això que és coherent suavitzar el rigor de les penes en el “nou règim de llibertat republicana”.

És difícil trobar un millor testimoni d'independència de criteri i de fidelitat intel·ligent als principis. És un comportament escassíssim, avui encara més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.