‘True detective'

Amb un guió gens sor­pre­nent sobre el paper, la pro­duc­tora HBO ens ha ofert la que sens dubte serà la millor sèrie del 2014, escrita per Nic Piz­zo­lato i diri­gida per ell mateix i Fuku­naga.

El ‘leit­mo­tiv' de la història es situa el 2012 al sud dels EUA, estat de Loui­si­ana, on un parell de poli­cies, Rust Cohle (Mat­tew McCo­naug­hey) i Mar­tin Hart (Woody Har­rel­son), van inves­ti­gar un cas d'assas­si­nat comès fa 17 anys, el 1995. Es trac­tava del crim de Dora Lange, una noia assas­si­nada segons un ritual amb clares referències al vudú (bran­ques d'arbusts lli­ga­des entre si for­mant tri­an­gles) i també a cul­tes satànics (tatu­at­ges amb cer­cles concèntrics a l'esquena). Tan­ma­teix l'acció trans­corre durant aquests 17 anys amb flash­backs que ens situen tant en el moment dels fets com en l'actu­a­li­tat, en què dos agents d'afers interns de la poli­cia inter­ro­guen ambdós detec­tius, amb la qual cosa des del pri­mer moment sabem que hi ha un mis­teri ocult en el pas­sat i que està direc­ta­ment rela­ci­o­nat amb l'evo­lució d'un dels detec­tius: Rust Cohle.

No els revelo res, des de les pri­me­res seqüències el canvi físic sofert per aquest pro­ta­go­nista es fa obvi: passa de ser un jove seriós, con­cen­trat, pul­cre, sem­pre amb la seva lli­breta Moleskine de mida gran dibui­xant tots i cadas­cun dels detalls que li cri­den l'atenció, a aparèixer com un home amb les gre­nyes lli­ga­des en una cua, un bigoti des­cu­rat i una afició com­pul­siva per la cer­vesa.

A Mar­tin Hart, en canvi, sem­bla que la vida li ha anat d'allò més pre­vi­si­ble: ame­ri­cana blau marí, cor­bata, panxa lleu­ge­ra­ment pro­mi­nent i el seu anell de la facul­tat.

Des del moment zero ens sen­tim atra­pats pel veri­ta­ble pro­ta­go­nista de la història: l'atmos­fera boi­rosa, amb
horitzó infi­nit, pútrida, pròpia dels pan­tans. Si hi afe­gim la pobresa del sud, la seva cul­tura cri­o­lla latent en la qual es bar­re­gen pràcti­ques dels
esclaus negres i dels colo­nit­za­dors fran­ce­sos, la manca d'esco­les públi­ques, i, per aca­bar-ho d'ado­bar, la devas­tació de l' huracà Katrina del 2005, ens tro­bem més a prop de l'infern que mai. Obli­dats, els habi­tants d'aquesta regió són tan orfes que les des­a­pa­ri­ci­ons dels seus infants pas­sen
des­a­per­ce­bu­des per a l'admi­nis­tració com totes les catàstro­fes que s'hi con­grien. Aquí cal desa­ta­car la càmera
abso­lu­ta­ment magis­tral que es detura en plans llu­nyans, com sus­pesa en el aire, agom­bo­lada per al música de T. Bone Bur­nett, o corre tre­pi­dant entre els túnels de l'arque­o­lo­gia indus­trial de la zona.

No pen­sin en la Laura Pal­mer de Twin Peacks ni en l'ambi­ent humit de The Killing; True detec­tive va molt més enllà, les vides de Hart i Colhe xoquen, es cre­uen, donen la volta, es retro­ben en el punt més àlgid del que la ver­sem­blança d'una crònica negra pot augu­rar. És la lle­ial­tat, el mal en l'essència més pura, la ignorància, la pie­tat; vuit epi­so­dis memo­ra­bles que pas­sa­ran a la història de la ficció tele­vi­siva.

Una mala notícia: després de gua­nyar l'Oscar aquest 2014 Mat­tew McCo­naug­hey ja ha anun­ciat que deixa la sèrie. Hi haurà segona tem­po­rada, diuen que amb Brad Pitt, però aquesta pare­lla irre­pe­ti­ble ja no tor­narà.