Sant Jordi 364

Sant Jordi és el dia que Cata­lu­nya sem­bla un país de veri­tat. És una jor­nada que de tan real és sur­real. Tot­hom té una feli­ci­tat de melin­dro i xoco­lata des­feta. Totes les imat­ges sem­blen fetes amb mil fil­tres digi­tals. Costa tro­bar uns ulls tris­tos o una feso­mia mal­ca­rada. Tot té un aire de bal­ne­ari i d'una bona edu­cació que cedeix el pas. A vega­des penso que el dia de Sant Jordi el meu país no és el meu país. Fins i tot em sento un extra­ter­res­tre sota un pluja d'aigües ter­mals men­tre una nimfa s'apropa i compta els minuts perquè el desig deixi de ser desig. Sant Jordi estova com una galeta al bany maria. Record de pla­centa. Tot ve de temps imme­mo­ri­als: de dies de cava­llers, prin­ce­ses, dracs i roses de trans­fusió de sang pels amants. Però no és fins al segle XX que comen­cem a rega­lar lli­bres. L'amor sense matèria va coix i el 7 d'octu­bre de 1927 a la vida breu de la flor l'apa­re­llem amb un lli­bre: que és etern com una barana de ferro i emparra l'espe­rit com un roser.

Però el sol de camisa des­bo­to­nada i l'apa­ra­dor de l'Expo­sició Inter­na­ci­o­nal de 1929 fan que final­ment Sant Jordi quedi fixat al dia d'avui. Aquell any els lli­bres més venuts van ser: Les Dic­ta­du­res de Fran­cesc Cambó; El Cer­cle màgic de Puig i Fer­ra­ter; Car­tes meri­di­o­nals, de Josep Pla; Cafè, copa i puro de Josep Maria de Sagarra; la tra­ducció cata­lana de Don Qui­xot i Les llàgri­mes de Sant Llo­renç de Pere Coro­mi­nes. En cas­tellà, Pérez Gal­dos, Pío Baroja, dic­ci­o­na­ris i obres tècni­ques. De la venda total un 75% era lli­bre en català. Vaja, tot com ara. Fa pen­sar que el més venut sigui el lli­bre de Cambó: home d'encerts i errors. Polític que veia en aque­lla obra que països com Espa­nya abraçaven les dic­ta­du­res per gua­rir la seva falta de democràcia. Ins­ti­tu­ci­ons que no ser­vien, no dona­ven res­posta, par­tits par­ti­dis­tes i que no actu­a­ven per l'interès gene­ral... Què dir? Avui, com el 1929, con­ti­nu­a­rem endiu­men­jant-nos de roses i lli­bres, però crec que els 364 dies res­tants també hau­rien de ser com Sant Jordi. Dies d'un país que s'estima de veri­tat no d'un amor fet d'hores.