el defensor del lector
Una revolució
M'ho han dit per correu molts lectors i també personalment. Entre els canvis en El Punt Avui i la nova televisió sembla que hagi passat una tramuntanada que no ha deixat gairebé res dret. Veritablement, la monotonia no és pas la paraula més adient quan parlem dels productes que edita el Grup Hermes. De la televisió ja en vam parlar en el darrer escrit i només vull deixar constància que ha començat amb bon peu, tot i que alguns lectors hi han trobat problemes i mancances, cosa ben lògica. A Jordi Buïl –no em diu d'on és–, no li va satisfer gaire el debat posterior a l'entrevista del president de la Generalitat, Artur Mas. Li agraeixo que ens ho digui i analitzarem els seus motius. Certament hi ha molt a fer i el més important en aquest moment és que es pugui veure a tot arreu. Ho demano egoistament per a mi mateix, ja que els dies que he estat a Girona l'he fruïda, però des de Tor, al Baix Empordà, no la puc seguir.
Parlem del diari. Hi ha hagut una renovació total, s'hi ha posat ordre. Quan a l'estiu anava de vacances fora de les comarques gironines em costava una mica adaptar-me a l'edició nacional d'El Punt Avui. La veritat és que era força diferent. I tenia menys planes normalment. Avui, dijous, he agafat els dos diaris i els he examinat a fons. D'entrada, podem dir que l'ordre de les seccions és el mateix, cosa, d'altra banda, que a alguns lectors de les comarques gironines no els agrada. Ens havíem acostumat que les notícies de casa eren les primeres del diari, ara han passat al darrere. Suposo que ens hi acostumarem, i si no ens queda el recurs de començar per darrere el diari, cosa que jo fa molt de temps que faig. I ara és més fàcil, ja que tant l'edició nacional com la de les comarques gironines tenen dues portades, fins al punt que em deia la direcció del diari que hi ha algun quiosc de Girona que posa el diari amb la portada del darrere a la vista dels clients.
Les dues edicions han augmentat el nombre de planes, el que vol dir més informació. La secció que ha experimentat un canvi més important és la de Comunicació, que ha passat de dues planes a quatre. Com és lògic, una plana informa dels programes i notícies que fan referència a la nostra televisió. La novetat, però, és La graella horària, un resum d'un gran nombre d'emissores de televisió d'acord amb els horaris dels seus programes. A molts lectors aquestes planes els ha sobtat i a mi també. La veritat és que no és gens fàcil trobar un programa amb tot aquest batibull de dades. Per sort, a la plana anterior hi ha la programació de les televisions catalanes. No es pot negar que és un treball de nassos posar tots els programes que podem veure al matí, al migdia i al vespre. Fins i tot es destaquen les pel·lícules en color groc i s'hi posa un petit resum de l'argument. És possible que quan ens hi hàgim acostumat ho agraïm. A mi personalment m'anava molt bé que posessin les estrelles de cada film, tant de públic com de crítica. Potser això sí que ho podríem recuperar. Fins avui he rebut més felicitacions que crítiques. Ja sabem que els lectors d'un diari ens acostumem en el fons i en la forma i ens consta assumir els canvis. Deixem passar, doncs, uns dies.
La Maria Àngels, de la Garrotxa, em diu per telèfon que va trobar a faltar un tractament mínimament seriós de la notícia de l'aniversari de la República Catalana en el diari del 14 d'abril. Certament se'n va parlar tan poc que de ben segur que la majoria dels lectors ni se'n van assabentar. Només a la subsecció Efemèrides es fa un resum de com va anar aquella diada. I, per ser exactes, Xavier Garcia i Pujades va començar l'article titulat “90 anys d'A. Peyrí i Macià” amb aquestes paraules: “Quan el president Macià va proclamar (només per tres dies, ai!) la República Catalana, el 14 d'abril del 1931, avui fa vuitanta-tres anys, no devia tenir gaire lluny, al Palau de la Generalitat, un dels seus néts, Antoni…”
Més temes. Durant aquesta quinzena he rebut molts correus electrònics dels lectors, cosa que agraeixo vivament. Vol dir que hi ha molta gent que sent el diari com a seu i vol participar aplaudint o recollint errors que lamentablement encara fem. Jordi Buïl fa una reflexió sobre una frase que no creu correcta en una entrevista de Cultura feta a Rithy Panh i tampoc li agrada un comentari de Joan Poyano a una foto de Presència. En Lluís Nicolau comenta la portada de la revista Presència del 20 d'abril, que parlava d'una quarantena de personalitats… “Tant difícil era dir 45!” D'acord. Acabo amb un comentari que em va fer l'amic manaia de Girona, Josep Maria Trull, que a més de dentista és escultor i va obsequiar amb una imatge del patró dels manaies de Girona, sant Pau, que es va col·locar a la fornícula de la capella de Sant Lluc. L'amic Trull va trobar a faltar en la notícia que va donar el diari la foto de l'escultura. Què hi farem, no hi ha lloc per a tot. Li he promès que, ja que no l'he vista al diari, hi aniré personalment a veure-la.
