Els Pulitzer, ‘of course!'
El país dels Oscar és també el país dels Premis Pulitzer. Amb una puntualitat exemplar, cada any, a mitjan abril, es fa públic el veredicte del jurat dels premis que des de 1917 patrocina la Columbia School of Journalism de Nova York en honor de Joseph Pulitzer, propietari i editor del diari de referència de principis del XX a Nova York, The World.
Aquest 14 d'abril la bomba informativa esclatava a la Columbia University quan el portaveu del jurat dels premis, Sig Gissler, anunciava els dos guanyadors principals del Pulitzer de periodisme i les raons del jurat per concedir-lo. Els dos premiats en concepte de public service són dues institucions del màxim prestigi periodístic mundial: el britànic The Guardian i el The Washington Post. Els mèrits d'un i altre: haver gosat publicar les filtracions d'Edward Snowden relatives a l'espionatge massiu de l'NSA (National Security Agency) sobre la població i haver apostat clarament per la defensa de les llibertats individuals desafiant les pressions i amenaces dels respectius governs en nom de la seguretat.
Un jurat que s'atreveix a atorgar el màxim reconeixement a la publicació periodística de milers i milers de filtracions il·legals afectant dues grans potències com els EUA i el Regne Unit no s'inventa d'avui per demà. És tota la història dels Pulitzer i el compromís amb la independència del periodisme i amb la qualitat dels seus serveis a la llibertat d'expressió i d'informació, allò que avala el prestigi de què gaudeixen i el prestigi que distribueixen.
La composició del jurAT i el funcionament intern són garantia del seu discerniment ponderat, informat i independent. L'integren dinou membres: la majoria són qualificats editors i periodistes de prestigi i quatre són acadèmics. Reunits a la Columbia durant tres dies, el jurat del 2014 ha hagut d'avaluar més de 2.500 propostes.
Hi ha a Catalunya premis similars als Pulitzer? En el cas de les arts, podríem entendre que els Premis Nacionals de Cultura tenen una intencionalitat pròxima. I en periodisme? És evident que ni existeix a Catalunya una tradició de periodisme independent prou consolidada per donar propostes sòlides ni hi ha tampoc una institució universitària de formació de periodistes que sigui capaç d'aglutinar i sostenir un jurat mixt d'editors, professionals i acadèmics de prestigi i solvència.
I no obstant, el bon periodisme, el que arrisca i que es compromet amb allò que és realment rellevant per al present i el futur de la nostra comunitat, és el que marca les diferències entre una societat madura, crítica i participativa i una societat conformista, apagada i silenciada. I en ple procés cap a l'emancipació nacional, el bon periodisme català hauria d'assumir el paper d'avantguarda del debat públic amb vista a la construcció d'un nou país, d'una república com les altres, d'una societat més justa, des de la llibertat, la democràcia i el respecte a l'altre.
Fa 110 anys Joseph Pulitzer escrivia a The Nord American Review aquestes sàvies advertències: “La nostra República i la seva premsa s'alçaran o cauran plegades. Només una premsa capaç, desinteressada i inspirada pel servei públic (...) pot preservar aquella virtut pública sense la qual el govern esdevé un engany i una burla. Una premsa cínica, mercenària i demagògica produeix al final una gent idèntica. El poder per a modelar el futur de la República estarà a les mans dels periodistes de les pròximes generacions.”
