La sardana

Al Museu d'Història de Girona s'ha inaugurat aquesta setmana una exposició dedicada a la sardana. La mostra està estructurada amb uns cercles de cristall sota dels quals es poden veure diversos aspectes de la dansa popular: els músics, les cobles, els compositors, els esbarts, els aplecs... Els organitzadors, carregats de paciència, han fet un recull de testimonis gràfics i audiovisuals de diferents moments de la sardana, dels seus homes i dones, de la seva popularitat i, sobretot, del seu arrelament a la ciutat de Girona, perquè la mostra no pretén abastar tot l'espectre sardanístic sinó que se centra en el vessant gironí, en un context històric que recorda personatges tan entranyables com els compositors Josep Baró, Francesc Civil, Josep Maria Viader, o el professor Generós Mestres.

La mostra no pot abastar el que han estat més de cents anys d'audicions, i amb tota seguretat qualsevol gironí que la visiti trobarà a faltar aquell moment, aquella gravació, o aquelles ballades a la Rambla que omplien d'il·lusió una joventut que tot just sortia de l'ensurt de la guerra i que es retrobava de cop amb un sons a ple pulmó que la convidaven a puntejar, a saltar, i a somiar tan sols pel lleuger contacte amb la mà de la parella, mentre voleiaven al vent les cames nues –com assenyala Sagarra– de les noies, amb un premonitori desig que començava a manifestar-se. Vindria aviat La Santa Espina prohibida molt de temps, i que era el primer himne a la pàtria que coneixeríem. No era poca cosa, puntejar la seva lletra silenciada: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!” La tenora llançava al vent el seu crit i tothom sabia bé el que significava.

La sardana ha estat un nexe d'unió de la gent i els pobles de Catalunya. Ha estat una comunió de pensament, de sonoritat i de joia. Un dels pilars que ha aguantat amb força la nostra identitat.

El que preocupa de debò és la davallada actual. Allò que un segle convuls no l'ha pogut, ho pot ara l'abandó d'una joventut que la ignora o la menysté. No ens enganyem: Són les generacions de més edat les que encara aguanten el penó, sense voler ignorar l'activitat dels esbarts, dels ensenyants i dels practicants. Però la joventut, en general, l'ha arraconada de les seves preferències. En un instant de tanta preponderància identitària, la sardana no figura prou com un signe inequívoc de catalanitat.

A la mostra hi falta un cercle dedicat al moment actual. Dóna la impressió que s'exposa un recull arqueològic, fossilitzat, allunyat del temps present. I no ens equivoquem: continua sent un fenomen popular a qui molta gent dedica els seus esforços. La sardana ha de mirar al futur, i no es pot deixar perdre.