Opinió

la crònica

La maleta

És una història real i actual. Aquella maleta ha estat durant més de setanta anys en un racó de la casa, sense que ningú gosés tocar-la. El cap de la família, gironí, carboner, catòlic i pare de deu fills, va anar a parar a la presó del Seminari durant la guerra, acusat per algú que li volia mal. S'hi va passat set mesos, llargs i feixucs, mentre veia esglaiat com companys de cel·la sovint eren trets a empentes i portats a afusellar. Per ventura el nostre home tenia un amic republicà que va fer fermança per ell i així va aconseguir sortir de la presó, tot i que es va amagar durant una colla de mesos en el profund d'un bosc que coneixia per l'ofici, per por de ser enxampat de nou. Mentrestant l'amic republicà s'instal·là a casa del nostre home i quan la guerra era a les acaballes es va acomiadar de la família i va desaparèixer, no sense abans confiar-los una maleta que portava amb ell. “Algun dia tornaré a buscar-la!” va dir. I no el van veure mai més. El respecte a l'amic ha durat setanta anys i ningú no va gosar mai tocar “la maleta del republicà”. Ara els protagonistes de la història ja no són en aquest món. Conscients que no tornarà, un bon dia els descendents es van decidir a obrir la maleta: Era plena d'obres de teatre, de poesia, de manuals de declamació, de novel·les, de llibres d'història, la tesi de Prudenci Bertrana sobre la bogeria d'Álvarez... Cap llibre ni escrit compromès: cultura i prou. Vet aquí el “gran secret” guardat durant setanta anys!

Hem pogut veure aquells llibres resclosits pel temps. Entre d'altres, hi trobem un opuscle de Carles Rahola sobre Xavier Montsalvatge, que inclou un poema un fragment del qual no resistim a reproduir: “El ver paisatge gironí, platejat i humil, femení i temorenc, meravellat com les arquitectures de la ciutat que resten aquietades per un somni medieval, sense aromes de renaixement ni vibracions de modernitat, rau en les incomparables valls de Sant Daniel. Hom diria que aquí els arbres, els xaragalls, els camps, foren nascuts al mateix instant que els monuments que enronden i emmiralles. Ara cau la tarda. Les capelletes franciscanes del calvari blanquegen pàl·lidament l'obscur dels marges... Vall Ombrosa! Pendissos de la Seu! Costers de Montjuïc! Camps de Sant Daniel [...] Hom sent en aquest instant inefable, com enlloc al món, la melancòlica dolcesa del repòs de les coses finides...”

Estem en Temps de Flors i s'ha obert al públic un viarany que permet endinsar-se a peu per Sant Daniel. Aquest vell poema ens ve com anell al dit: Podrem gaudir, com Montsalvatge, de la Vall Ombrosa. Generacions de gironins l'han admirat i ara ens toca a nosaltres!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.