La veu sense galls

A Rai­mon, quan li treus la gui­tarra, sem­bla que li costa més tro­bar les matei­xes una­ni­mi­tats. Fa molts anys, quan començava a can­tar, els que el sentíem perquè ens anàvem fent grans sabíem que venia d'un silenci impo­sat. Ell mateix ens ho deia als reci­tals on anàvem. El silenci d'ara de Rai­mon, però, venia de fa molt més poc. I més que impo­sat per uns altres, que pot­ser un xic també, era un silenci que a mi em sem­bla que sobre­tot s'havia autoim­po­sat. Això és impor­tant que quedi clar perquè, si vostès o jo fóssim de Ciu­da­da­nos, del PP o dels que no se sap ben bé si reben bufe­ta­des com Pere Navarro, ara posaríem una falca on sor­ti­rien parau­les com ara cris­pació, soci­e­tat frag­men­tada i dic­ta­dura inde­pen­den­tista. És evi­dent que no en som. Rai­mon, tam­poc. I també em sem­bla que, si no havia opi­nat públi­ca­ment fins ara sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya, era sobre­tot perquè estava mirant-s'ho i pot­ser encara s'ho miri amb una certa per­ple­xi­tat, perquè tenia i perquè pot­ser tin­gui encara la volun­tat d'obrir un període de reflexió sobre tot això, i també, no ens enga­nyem, perquè fa un xic de man­dra anar a con­tra­cor­rent del que sem­bla que vol la majo­ria. A Rai­mon, que és un poeta que canta, o, si ho volen, que és sobre­tot un poeta que canta, ben mirat, qui el con­vi­dava a embo­li­car-se i a dir el que pensa sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya? Pri­mer, el seu sí-sí es donava quasi per des­comp­tat. Més tard, vam començar a sen­tir-ne alguns que es pre­gun­ta­ven en veu alta per què el can­tau­tor de Xàtiva no opi­nava sobre aquest tema. Van començar a sor­tir els pri­mers arti­cles. El seu silenci, en una soci­e­tat com la nos­tra, plena de gent que té opi­ni­ons per a tot, no s'ente­nia. I ara que Rai­mon ha opi­nat, hi ha hagut qui tam­poc no l'ha entès. És veri­tat que alguns no l'han entès des de la banda dels inde­pen­den­tis­tes perquè, nois, això creix i s'ha apun­tat a l'inde­pen­den­tisme gent que es mira tot el que està pas­sant com si fos un par­tit de fut­bol o una bara­lla de dis­co­teca. Rai­mon, que és més gran que molts de nosal­tres, ara que ja comença a fer temps que molts de nosal­tres també ja som grans, deu haver des­co­bert un cop més que és quasi impos­si­ble fer enten­dre els mati­sos de qual­se­vol opinió quan la mar no està calma i les ona­des són gros­ses. I aquesta onada que arriba ara és de les més gros­ses que hi ha hagut mai perquè fa segles que la força, la into­lerància i les dic­ta­du­res dels de sem­pre havia estat atu­rant-la. Sí, això Rai­mon també ho sap. Quasi des de l'any qua­ranta. Força més i força abans que molts de nosal­tres.