Cireres noves

Tinc la sort de viure prop d'un camp de cire­rers, arbres sakura vene­rats per la tra­dició japo­nesa, empel­tats sobre peus de pru­nera, una pràctica que els fa més resis­tents. Després de la flo­rida d'abril que va con­ver­tir el camp en un mar de pètals blanc-rosats dig­nes de veure, madu­ren els fruits ver­mells que tot­hom cobeja. Perquè ja estem tips de men­jar pomes i taron­ges, can­sats de la mono­to­nia de les frui­tes d'hivern, i volem can­vis vitals, també a l'hora de men­jar. Alguns “bojos per les cire­res” espe­ren aquest moment des de fa set­ma­nes, sen­ten l'antull de men­jar-ne, d'anar a les fires que comen­cen a par­tir d'ara, de sud a nord, de Mira­vet a Ceret. Des de Bràfim (Alt Camp) i la Ribera d'Ebre, cap a Sant Cli­ment de Llo­bre­gat i Arenys de Munt, fins a Llers i Ter­ra­des (Alt Empordà). Les cire­res tor­nen a temps. Aquesta fruita viva que ve a cul­mi­nar la pri­ma­vera és espe­ci­al­ment fràgil i en aquest moment no té les coses fàcils. M'ho explica un expert que tre­ba­lla a l'IRTA, l'ins­ti­tut d'inves­ti­gació de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, que durant les dar­re­res tem­po­ra­des ha dedi­cat molts esforços per veure com es pot com­ba­tre un dels pit­jors ene­mics d'aquesta i d'altres frui­tes. Fa temps que sen­tim a par­lar de la mosca Dro­sop­hila suzukii, una turista japo­nesa que pre­fe­reix el clima medi­ter­rani i s'ha que­dat a viure als nos­tres camps. Es veu que la tal Dro­sop­hila fa vuit cries a l'any de dos-cents exem­plars, men­tre que la mosca autòctona acos­tuma a pon­dre una sola cria molt menys nom­brosa. A l'IRTA estan a punt de tirar la tova­llola, perquè no tro­ben la manera d'evi­tar-ho. Aquesta rea­li­tat que alguns con­si­de­ra­ran una anècdota és una mos­tra més dels exces­sos de la glo­ba­lit­zació, una con­seqüència de la inter­na­ci­o­na­lit­zació dels vege­tals i, sobre­tot, de la mania que tenim de men­jar fruita que ve de fora, abans de temps. Pot ser que fins i tot la paguem més cara, tenint en compte que no sabem si ha pas­sat els matei­xos con­trols fito­sa­ni­ta­ris que les frui­tes produïdes al nos­tre país. És una forma de com­prar força il·lògica: volem fruita de tem­po­rada tot l'any i, jus­ta­ment per això, ha d'arri­bar de lluny, com les cire­res que a l'hivern vénen Xile.

Els capri­cis sumats a la desin­for­mació sem­pre s'aca­ben pagant cars. Al final, les mos­ques foras­te­res s'han que­dat com a regal d'una política de glo­ba­lit­zació que ens havia de fer la vida molt més còmoda i abun­dant, i que ens ha aca­bat com­pli­cant la vida de mala manera. És una rea­li­tat actual, encara que com­prar fruits exòtics ja no esti­gui tan de moda i cada dia hi hagi més gent que, obli­gada per la crisi o cons­ci­en­ci­ada sobre el tema, demani “fruita del temps i de pro­xi­mi­tat”. De tota manera, tinc la sen­sació que una part impor­tant de con­su­mi­dors segueix dema­nant frui­tes tro­pi­cals i vari­e­tats pri­me­ren­ques quan no toca. En fi, que cal fer molta peda­go­gia en aquest sen­tit. Mal­grat tot, les cire­res per­du­ren. I jo em que­da­ria amb la poètica que ens ins­pira aquesta fruita que arriba per cul­mi­nar la pri­ma­vera i que ens ser­veix de revul­siu con­tra la rutina, com l'espe­rit rebel de la pro­ta­go­nista d'El temps de les cire­res, de Mont­ser­rat Roig, Natàlia Miral­peix, o els per­so­nat­ges fami­li­ars de L'hort dels cire­rers, d'Anton Txèkhov. O el vell d'El gust de les cire­res que, a la pel·lícula de Kia­ros­tami, deci­deix seguir vivint després d'haver men­jat cire­res. A molts de nosal­tres, aquesta fruita nova ens retorna a la infan­tesa, al cire­rer de l'hort de casa que crei­xia al seu aire, sense podar, i a la fruita que només es dei­xava abas­tar amb una escala alta de paleta. Els amants de les cire­res con­ti­nuem fri­sant per aquest fruit que ens retorna a l'ara i l'aquí. Espe­rem que no plo­gui, que cap d'elles s'esberli massa de pressa. Que siguem a temps de tor­nar-nos a ati­par de vida.