Artistes prop de la catedral

Em deien: “Hi són tots, tots els artistes gironins que han tingut algun pes aquests anys, però hi falta Vila i Fàbrega.” Home, vaig pensar, ja comencem malament amb això de la Casa Pastors. Mira que oblidar un dels noms que més han marcat la pintura gironina de la postguerra. S'ha de dir alguna cosa, i aviat. Precisament, aquests dies de les flors, quan li estem retent un homenatge al Museu d'Història de Girona, amb l'exposició dels pictòlits –pintura sobre còdols polits pel mar–, amb petites obres de 33 artistes treballades sobre la pedra arrodonida per les onades, com feia l'amic. De manera que vaig anar a la Casa Pastors amb afany reivindicatiu, encès d'empipament, disposat a instaurar la justícia, a encarar-me als molins de vent que calgués. Sort. Sort que hi vaig anar abans d'escriure un mot. Sí, al nou espai museístic municipal s'ha instal·lat una col·lecció que aplega una bona colla de noms ben representatius –ara, no em vingueu que hi falta aquest o aquell altre, que no hi podrien pas ser tots, per simples raons d'espai– i que abasta 70 peces d'autors gironins d'entre el 1983 i el 2013. D'autors vius.

Entesos? Vius. Per tant, no hi poden ser ni Vila, ni Xargay, ni Marquès, ni Portas, ni Güell, ni tants d'altres com hi podríem trobar a faltar. De manera que el combat singular que em prometia ha fet figa, com un coet amb la pólvora molla. N'estic content. Enhorabona a l'Ajuntament per la iniciativa d'estrenar d'aquesta manera una part del nou espai, que ha de contenir, si les coses no s'espatllen, la col·lecció Santos-Torroella.

Posats a criticar –sempre s'ha de criticar alguna cosa–, em sumaré a les veus que lamenten la manca d'accessibilitat per a minusvàlids. I si ens mirem bé les peces exposades, procedents, imagino, de les col·leccions municipals, potser convindrem que hi predominen obres menors que, en alguns casos, són poc representatives. Però això ja és molt subjectiu. Que cada visitant hi digui
la seva.

En sortir, posat a fer descobertes més enllà dels treballs florals que ho vesteixen tot, entro a l'antic Casal del Perruquer, al carrer de la Força. Que no us passi per alt la petita però important exposició que hi ha muntat Quim Coromines. Poques, però obres importants, de ben diverses èpoques. Aquella mena de quadres que acaben als museus pel seu valor intrínsec, per la capacitat de síntesi que s'hi evidencia i, per què no dir-ho, per les seves dimensions. Expressionisme abstracte pur, al murs del vell casal. A mi, perepunyetes com sóc, m'hi ha faltat el complement d'una mostra de les meravelloses escultures de cartró que en Quim emmagatzema al seu taller: úniques, originals, sempre sorprenents. Però, és clar, no es pot tenir tot.