Aixetes

L'eco­no­mista Arcadi Oli­ve­ras va par­lar ahir davant d'un grup d'estu­di­ants de la Facul­tat de Dret de la Uni­ver­si­tat de Lleida sobre les cau­ses de la pobresa i els dese­qui­li­bris de l'eco­no­mia mun­dial i un dels assump­tes que va posar sobre la taula va ser el de les aixe­tes: només una quarta part de la població mun­dial es pot per­me­tre el luxe de girar una aixeta a casa i que en surti aigua. Les altres ter­ce­res parts de la huma­ni­tat s'han de con­for­mar amb anar a bus­car l'aigua amb càntirs o altres reci­pi­ents a un pou o una font prop de la casa, si hi ha sort, o bé, si no hi ha gens de sort com passa sovint a l'Àfrica, a unes quan­tes hores a peu fora del poblat.

Com que anar i tor­nar de bus­car aigua durant tot el dia és una fei­nada però ho pot fer qual­se­vol, sovint ho fan les nenes, que es per­den així les hores d'escola i són con­dem­na­des a l'anal­fa­be­tisme. Per solu­ci­o­nar això, l'ONU va cal­cu­lar quant cos­ta­ria posar tubs i cano­na­des per acon­se­guir que cada poble de l'Àfrica tingués almenys una font amb la seva aixeta: 20.000 mili­ons de dòlars. Però no es va fer. Són molts diners. Pot­ser no tants si ho com­pa­rem amb el que ha cos­tat el res­cat als bancs des de l'inici de la crisi, 4,6 bili­ons de dòlars segons els càlculs d'Oli­ve­ras, però con­ti­nuen sent molts diners per a una cosa que, total, ja fan de franc uns quants mili­ons de nenes cada dia.

Som a l'era digi­tal però el bri­co­latge encara mana en molts àmbits de la vida, des del més pri­mari fins al més com­plex: som vius perquè dins de cadascú un hàbil engra­natge de tubs i cano­na­des porta oxi­gen i nutri­ents a cada tei­xit del cos, les nos­tres rela­ci­ons i estats sen­ti­men­tals es mouen per cana­lit­za­ci­ons emo­ci­o­nals com­ple­xes que amb el temps es des­gas­ten i es rove­llen i pre­sen­ten pèrdues sob­ta­des en els moments més ines­pe­rats, i ens orga­nit­zem com a soci­e­tats amb estruc­tu­res legals i soci­als que per­ce­bem for­tes com monu­ments de mar­bre i acer tot i no ser res més que un munt de fer­ros car­go­lats a corre-cuita en el trans­curs d'un seguit de guer­res, acords pre­ca­ris i casu­a­li­tats pro­vi­den­ci­als. Tot és bri­co­latge, mal els pesi a les nenes dels càntirs: l'ONU volia fonts d'aigua però els governs pre­fe­rei­xen gas­tar els seus diners en fon­ta­ne­ria pròpia, amb trans­va­sa­ments i grans rega­dius locals, que no pas a posar fonts als veïns del dar­rere. Per gas­tar amb els veïns resulta més barat, de moment, mun­tar rei­xats cada cop més alts i pun­xants.