L'hora de la veritat

Finalment han tingut lloc les eleccions europees. Cadascú, amb les mateixes dades a la mà, interpretarà els resultats segons els propis interessos. Dades objectives, augment clar de la participació a Catalunya, sotmeses a l'eufòria del moment o llur relativització per part d'un immobilisme que continua llegint en clau limitada l'extensió d'un procés, cal recalcar-ho, transversal i expectant pel que fa al seu horitzó de futur. De fet, sóc de l'opinió que, si hi ha un factor que es consolida al nostre país, és el canvi de paradigma: un desplaçament del sufragi cap a posicions obertament sobiranistes i, expressió de la complexa i fascinant època que ens ha tocat viure, molta pluralitat en les formes.

Tot i així, en retornar a la freda dada de la participació europea, entre el 13% d'Eslovènia i el 60% d'Itàlia o Grècia, Catalunya es troba en un còmode 48% –cinc punts per sobre de la mitjana final–. Comptat i debatut, suficient per sentir-se cofois, bo i que si es fa un esforç de sinceritat, convindrem que en línia respecte a la indiferència sistèmica que la Unió Europea –que no Europa– genera en una part de la ciutadania. Tal vegada, perquè la percepció és que el vot, un cop dipositat a l'urna, perd el seu valor qualitatiu en mans d'un poder cada cop més burocratitzat, uniformador en la presa de decisions i obscur quan es tracta de mantenir una política de transparència.

Perquè no tinc cap dubte que el procés sobiranista és, també, una resposta a la pèrdua progressiva de llibertats en el si europeu; una proposta que, precisament, propugna una diversitat econòmica, territorial, cultural i social a la qual s'han oposat des de la seva fundació els estats membres de la Unió; heus aquí l'arrel: Escòcia, Catalunya o Flandes responen amb l'autodeterminació a una superestructura que nega l'entitat política dels territoris històrics europeus. Europa ha de tornar a definir, aquest cop pacíficament, el traç del seu mapa.

Qui té por d'una Unió Europea amb més estats, tants si cal com té els Estats Units? I que consti que més enllà de la idea d'interdependència, crec que la descentralització a escala europea pot tenir un paper fonamental a l'hora de posar límits a un poder que, en línies generals, ha girat l'esquena al ciutadà. D'aquí l'elevada abstenció, desinterès en comptes de revolta, d'una part de l'electorat que no s'identifica amb un projecte que li és estrany.

Al capdavall, no és acceptable que el succedani constitucional que és el Tractat de Lisboa –greu error de càlcul en la construcció de la UE– consolidi, en virtut de l'article 130, un Banc Central Europeu que no roman subjecte a cap mandat imperatiu de la política. No és bo reduir la dimensió pública de l'economia a les finances, tot oblidant el finis, és a dir, els límits necessaris a l'acció econòmica dels agents que hi participen. Palesar, en tot cas, que aquest és un exemple entre molts de la distància existent entre l'uniformisme de Brussel·les i la idea d'una Europa governada des de l'humanisme integrador.

Per això mateix, els catalans ens hem expressat de determinada manera. I ara ha arribat l'hora de la veritat. Dins o fora de la UE, Catalunya és Europa en una sort d'hipòstasi: geogràficament, políticament i històricament; la nostra arrel carolíngia ens desplaça cap al nord, com qui vol recuperar l'espai que un dia vàrem perdre. Per tant, no ha de témer el govern quan ens convoqui a votar el pròxim mes de novembre; perquè el govern som nosaltres i, en funció d'aquest vincle inqüestionable, la història ens jutjarà a tots en la intenció.