L'hora de la veritat

Final­ment han tin­gut lloc les elec­ci­ons euro­pees. Cadascú, amb les matei­xes dades a la mà, inter­pre­tarà els resul­tats segons els pro­pis interes­sos. Dades objec­ti­ves, aug­ment clar de la par­ti­ci­pació a Cata­lu­nya, sot­me­ses a l'eufòria del moment o llur rela­ti­vit­zació per part d'un immo­bi­lisme que con­ti­nua lle­gint en clau limi­tada l'extensió d'un procés, cal recal­car-ho, trans­ver­sal i expec­tant pel que fa al seu horitzó de futur. De fet, sóc de l'opinió que, si hi ha un fac­tor que es con­so­lida al nos­tre país, és el canvi de para­digma: un des­plaçament del sufragi cap a posi­ci­ons ober­ta­ment sobi­ra­nis­tes i, expressió de la com­plexa i fas­ci­nant època que ens ha tocat viure, molta plu­ra­li­tat en les for­mes.

Tot i així, en retor­nar a la freda dada de la par­ti­ci­pació euro­pea, entre el 13% d'Eslovènia i el 60% d'Itàlia o Grècia, Cata­lu­nya es troba en un còmode 48% –cinc punts per sobre de la mit­jana final–. Comp­tat i deba­tut, sufi­ci­ent per sen­tir-se cofois, bo i que si es fa un esforç de sin­ce­ri­tat, con­vin­drem que en línia res­pecte a la indi­ferència sistèmica que la Unió Euro­pea –que no Europa– genera en una part de la ciu­ta­da­nia. Tal vegada, perquè la per­cepció és que el vot, un cop dipo­si­tat a l'urna, perd el seu valor qua­li­ta­tiu en mans d'un poder cada cop més buro­cra­tit­zat, uni­for­ma­dor en la presa de deci­si­ons i obs­cur quan es tracta de man­te­nir una política de trans­parència.

Perquè no tinc cap dubte que el procés sobi­ra­nista és, també, una res­posta a la pèrdua pro­gres­siva de lli­ber­tats en el si euro­peu; una pro­posta que, pre­ci­sa­ment, pro­pugna una diver­si­tat econòmica, ter­ri­to­rial, cul­tu­ral i social a la qual s'han opo­sat des de la seva fun­dació els estats mem­bres de la Unió; heus aquí l'arrel: Escòcia, Cata­lu­nya o Flan­des res­po­nen amb l'auto­de­ter­mi­nació a una superes­truc­tura que nega l'enti­tat política dels ter­ri­to­ris històrics euro­peus. Europa ha de tor­nar a defi­nir, aquest cop pacífica­ment, el traç del seu mapa.

Qui té por d'una Unió Euro­pea amb més estats, tants si cal com té els Estats Units? I que consti que més enllà de la idea d'inter­de­pendència, crec que la des­cen­tra­lit­zació a escala euro­pea pot tenir un paper fona­men­tal a l'hora de posar límits a un poder que, en línies gene­rals, ha girat l'esquena al ciu­tadà. D'aquí l'ele­vada abs­tenció, des­in­terès en comp­tes de revolta, d'una part de l'elec­to­rat que no s'iden­ti­fica amb un pro­jecte que li és estrany.

Al cap­da­vall, no és accep­ta­ble que el suc­ce­dani cons­ti­tu­ci­o­nal que és el Trac­tat de Lis­boa –greu error de càlcul en la cons­trucció de la UE– con­so­lidi, en vir­tut de l'arti­cle 130, un Banc Cen­tral Euro­peu que no roman sub­jecte a cap man­dat impe­ra­tiu de la política. No és bo reduir la dimensió pública de l'eco­no­mia a les finan­ces, tot obli­dant el finis, és a dir, els límits neces­sa­ris a l'acció econòmica dels agents que hi par­ti­ci­pen. Pale­sar, en tot cas, que aquest és un exem­ple entre molts de la distància exis­tent entre l'uni­for­misme de Brus­sel·les i la idea d'una Europa gover­nada des de l'huma­nisme inte­gra­dor.

Per això mateix, els cata­lans ens hem expres­sat de deter­mi­nada manera. I ara ha arri­bat l'hora de la veri­tat. Dins o fora de la UE, Cata­lu­nya és Europa en una sort d'hipòstasi: geogràfica­ment, política­ment i històrica­ment; la nos­tra arrel carolíngia ens des­plaça cap al nord, com qui vol recu­pe­rar l'espai que un dia vàrem per­dre. Per tant, no ha de témer el govern quan ens con­vo­qui a votar el pròxim mes de novem­bre; perquè el govern som nosal­tres i, en funció d'aquest vin­cle inqüesti­o­na­ble, la història ens jut­jarà a tots en la intenció.