L'esquerra i la vella economia
Els agents de la vella economia es van reunir a Sitges la setmana passada sense entendre que la immensa majoria de catalans ja no compra cap projecte polític dins Espanya. Aquesta majoria tampoc no compra (i això és un aspecte que haurien de considerar els dirigents catalans) un objectiu col·lectiu únicament centrat en una consulta. Els moviments tectònics apunten cap a una demanda de transformació global que assenyala, en el nostre cas, com a condició necessària l'assoliment de la sobirania i, com a efectes col·laterals, una transformació de l'ordre social que segurament impliqui el desplaçament de les classes benestants aplegades a Sitges.
Si les demandes polítiques autòctones no aconsegueixen perpetrar aquest canvi ho farà la dinàmica econòmica a la qual les actuals elits catalanes i espanyoles continuen sense adaptar-s'hi. És cert que fins ara han resistit l'embat de la crisi que s'inicià el 2008, però ha estat pel blindatge que han rebut de l'aparell de govern en la relació amb el qual han basat la seva prosperitat, una simbiosi que es remunta en la majoria de casos al franquisme i que ha tingut la seva continuïtat durant i després de l'anomenada Transició.
Un factor decisiu del procés que porta del franquisme a la segona restauració borbònica va consistir en un pacte entre l'esquerra espanyola i els hereus del règim consistent en mantenir les oligarquies engreixades per la dictadura a canvi d'una precària democràcia sempre tutelada per aquests mateixos poders. Va ser simptomàtic que a Sitges, doncs, acollissin el dimitit secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, metàfora de la desintegració d'un dels principals pilars de l'ordre.
La nostàlgia dels cenacles econòmics, però, no farà reversible la davallada electoral del PSOE després que hagi quallat el relat de la traïció d'uns quadres socialistes que han permès al gran empresariat esquivar la tempesta amb els recursos de l'estat del benestar. A la crítica situació del PSOE cal afegir-hi l'estavellament del PSC, tenallat, a més, per la seva intransigència contra el procés sobiranista. Però sense ni tan sols entrar en la qüestió nacional, el que consterna per a una sensibilitat política d'esquerres és que els únics temes que Navarro s'avé a pactar amb el govern de la Generalitat són aquells que expressen la defensa dels interessos del capital i que bàsicament passen per mantenir el model econòmic que ens ha portat a la fallida: la cultura de l'especulació, del mercat captiu i de la tacada de benefici extreta a cop de diari oficial. Zero creativitat, zero recerca, zero valor afegit. És cínic que des del PSC es critiquin les retallades però es pacti amb CiU la promoció de BCN World que, més enllà del desastre social i al capdavall econòmic i de model de creixement que pot significar, ha motivat una rebaixa en els impostos sobre el joc. No es podrien estalviar més retallades si es mantingués (o s'ampliés) el gravamen sobre aquestes activitats? Qui pot entendre que la prioritat socialdemòcrata en la governabilitat siguin uns casinos? En un altre sentit, no contribueix el PSC a mantenir la manca de transparència sobre la gestió sanitària, els processos de privatització i els casos de corrupció que encara es troben actualment en fase d'instrucció als jutjats? No permet el PSC que es mantinguin les subvencions directes o indirectes a determinats grups de comunicació apòlegs de l'statu quo i de la defensa dels interessos de les esmentades elits econòmiques? Què passarà, en definitiva, quan els agents polítics de la suposada esquerra que han controlat el país durant dècades canviïn i la vella economia que no sap innovar, que no sap competir, que no sap arriscar deixi d'estintolar-se en els recursos que proporciona el contribuent? Acabarem en una contracció capitalista, en un desesperat blindatge de classe, que serà l'apoteosi de la desigualtat i de la inestabilitat o la democràcia acabarà posant tothom al seu lloc?
