Ciutat viva i morta

Diuen que els elefants estan contents, però em temo que el rei jubilat fins i tot tindrà més temps per caçar-los. Pel que fa als republicans, de moment encara no hem de celebrar res. L'abdicació correspon a una lògica semblant a l'expressada per Tancredi (el nebot del príncep de Salina) a El guepard: “Ha de semblar que tot canvia perquè tot continuï igual.” Tanmateix, alguna cosa es mou i ja s'han convocat manifestacions a favor d'un referèndum sobre la continuïtat o no de la monarquia espanyola. No sé si els catalans hem donat alguna idea amb la vindicació del “dret a decidir”: a la resta de l'Estat espanyol també n'hi ha que volen decidir en relació amb la possibilitat d'un canvi ajornat des de la transició política, que va imposar l'acceptació d'una figura nomenada per Franco. Els republicans de l'Estat espanyol, però, hauran d'anar alerta perquè una estratègia de tota mena de poder instituït és provocar una violència que criminalitzi aquells que el posen en qüestió i s'hi enfronten. Potser pensaran que barrejo les coses, però el cas és que la violència a la barriada de Sants té un acte fundacional: haver-hi dut una excavadora per enderrocar Can Vies. A partir d'aquí, la resta. Però, de fet, hi ha una violència prèvia: la repressió i estigmatització dels ocupes, el setge i desprestigi constant de tots els moviments que demanen l'ús social dels espais públics (o que aquests ho siguin de veritat) i que es resisteixen a la gentrificació dels barris. He vist debats televisius en què s'ha afirmat que a Barcelona hi ha hagut massa tolerància respecte a moviments socials definits com a violents, bruts i perillosos. Per contrarestar-ho, busquin el documental Ciutat morta, a propòsit del 4-F del 2006 en què, sense proves, van ser detinguts uns joves acusats d'haver ferit greument un guàrdia urbà durant un enfrontament a l'entorn d'un edifici ocupat al carrer Sant Pere Més Baix: els bocs expiatoris d'un muntatge policial i polític.