Encens

L'exercici de llegir aquests dies els mitjans ha estat –i és– molt pedagògic i alliçonador. O el de veure l'abdicació de Joan Carles I a través de les televisions. Els especials que estaven preparats per al decés del monarca (no ens enganyem: tantes pàgines i tantes anàlisis ja feia dies que estaven escrites) s'han adaptat a la renúncia del rei sense canviar gaire, en molts casos, la tonalitat de panegíric que s'acostuma a fer servir per pintar els fets i les circumstàncies de qui ha traspassat. Al contrari.

Hi ha hagut opinions enraonades, és cert, com ara la de Suso de Toro, combatiu com és habitual en ell i mesurant el paper de Joan Carles I en les modalitats del gris, però moltes de les coses que s'han dit aquests dies han ajudat a rectificar de sal el guisat de la història magnificent que s'estava cuinant.

Un dels articles més elogiosos sobre el rei que he llegit es disfressava amb algunes acotacions crítiques i un cert distanciament intel·lectual, per tal d'acabar confeccionant una capa de vellut vermell sobre la qual podia passejar sa majestat com si tornés de cacera. Deia que l'abdicació era “l'últim servei fonamental” que Juan Carlos I feia al seu país. N'hi havia dos més: contribuir a instaurar la democràcia (“sense el rei potser no n'hi hauria hagut”) i evitar que aquella mateixa democràcia s'ensorrés (“que s'acabés abans de començar”). El ditirambe era quasi vergonyós, per diverses raons: feia impossible la crítica perquè adduïa una certesa no demostrable en relació amb la (no) responsabilitat del rei en el cop del 23-F; mirava de no entrar en cap dels racons foscos de la història del Borbó; i el convertia en un heroi quasi mític, sacrificat a la causa.

I a l'altra banda de l'encens, la increïble censura de l'empresa a la portada d'El Jueves, com si encara fóssim als anys setanta, com si encara tot fos sagrat i intocable, com si no sabéssim totes les coses que ara sabem.