Un sofà a la riba
Sastre i la vaga
Personifica la voluntat d'un poble serè davant la injustícia
En aquests dies d'abdicacions reals, reials, fingides i civils, n'hi ha que no deixen de fer el que feien. Un cas singular és el de Jaume Sastre, mestre de Mallorca, que fa més d'un mes que no menja. La seva vaga de fam no és pas per reclamar més sou, millors condicions carceràries, l'alliberament d'uns presos o la independència d'un país. Totes aquestes excuses, si em permeten l'expressió, són perfectament vàlides i respectables, tant les que procuren per unes millors condicions de vida com les que tenen un rerefons de reivindicació política. Penso, per exemple, en les famoses vagues dels presos de l'IRA als anys vuitanta, que van acabar amb la mort de deu militants de l'organització. Vull dir, amb tot això, que una vaga de fam és, segurament, la protesta més pacífica i, alhora, la més violenta que puguem imaginar. Pacífica, perquè afecta qui la du a terme i no atempta contra cap bé públic, contra cap força de l'ordre; i violenta, perquè exerceix, també en qui la practica, en qui la pateix, una pressió física i mental extremament dura. Tots els respectes, doncs, per a accions que són humils en la forma i radicals en el contingut moral.
La de Jaume Sastre és singular, perquè és per lluitar contra el menyspreu de Bauzá i per reclamar dignitat per a la llengua i per al combat que es lliura a les Balears perquè el català no sigui una llengua de segona o de tercera. La seva vaga es fonamenta en una reivindicació estrictament cultural, tan etèria com ho és la llengua, que s'evapora i que flueix. I, alhora, tan decidida i robusta com les arrels d'aquell arbre que és “més vell que l'olivera” i que “lluita amb les ventades que assalten la ribera”. El sacrifici de Sastre personifica la voluntat d'un poble que és un “gegant guerrer”, serè i d'ànima forta, davant la injustícia, el silenci i la prepotència dels anihiladors. No es demana sinó diàleg i només trobem el mur inclement de l'odi.
