La fama dels valents

Això d'escriure cada quinze dies, en la galeria, cada cop se'm fa més complicat, la calor hi ajuda. I no és perquè em trobi a disgust fent-ho, acudint fidelment a la cita amb les meves lectores i lectors (que us sembla la pedanteria?) ni perquè no tingui ganes d'escriure, sinó perquè els temes de pes s'acumulen en el meu magí com si fos l'apartat infinit de precs, preguntes i mocions d'una corporació de capital de província qualsevol... i en dues setmanes (últimament) passen un pilot de coses. A tots els àmbits territorials coneguts, per mirar de ser precís, geogràficament parlant. Local. Comarcal. Nacional. Estatal. Europeu. Espai sideral... I paro aquí, no fos cas que el ministre d'Afers Estrangers espanyol em cridés a l'ordre. Abdico (un més ja ni es nota, està de moda) de parlar-ne i em refugio en els joves. Es nota que ja tinc una edat i que l'etapa de papa de mainada petita o adolescent ja la vaig superar. Com vaig xalar! Quins anys! Amb l'ai al cor. Dia sí, dia també, i totes les nits del cap de setmana. Anar descobrint junts de la maneta, primer, i de la mà, tot seguit, el que la vida ens deparava plegats és la millor de les aventures. Recomanada. Paraula. Rebutgeu imitacions “made in USA” i vídeojocs de pantalla tàctil. Bàsicament, del que es tracta és de tocar molt i acariciar més, “made in aquí”. Que els joves creixen i creixen i no hi ha ningú que els pari. A veure qui és el guapo que ho intenta. En sortirà esquilat. Bravo per elles i ells. Per ser valents i voler-se menjar el món. Tal com van fer més de 150 alumnes de sis escoles i instituts de la ciutat de Girona i tota la claca de mares i pares i avis i àvies i tiets i tietes dijous, al teatre del municipi, participant de la tercera edició del Fama Girona. Peter Pan, Wendy i la seva penya varen ser els protagonistes. El jove protagonista que pot volar i mai no es fa gran. Bona metàfora, pels temps que corren; com també ho fan les noies i els nois que autogestionen els casals populars que han aconseguit usurpar a l'especulació immobiliària. Mig amagats de la ciutat dels quatre rius i una sèquia. És el súmmum no valorar-los prou, no ponderar la seva valentia, no posar-los d'exemple a seguir. Són coses de joves, diem. I oblidem que són el futur, el nostre futur. Ens hem fet grans, tristament. L'alegria que traspuen els joves actors de les seves vides per estrenar hauria d'encomanar-nos la urgència de tornar a aprendre a volar, de recuperar aquella valentia que únicament les nostres filles i fills protagonitzen. Afamats de conquestes, sumem-nos a la fama dels valents: els joves.