Emma, la gran

Fa poc vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Els dies feliços amb Emma Vila­ra­sau inter­pre­tant Win­nie amb una estima immensa per aquest per­so­natge que Beckett pri­mer enterra de cin­tura per avall i després, al segon acte, enfonsa encara més: només en sobre­surt el cap, però, amb tot, ella és la huma­ni­tat que es resis­teix a des­a­parèixer i fins intenta ser feliç. Una mica més m'ho perdo: diu­menge va haver-hi l'última repre­sen­tació, de moment, d'aquesta posada en escena tan clara i pre­cisa que ha fet Sergi Bel­bel de l'obra.

Quan vaig arri­bar al tea­tre no se'm va acu­dir res més que invo­car el record del pri­mer cop que hi vaig veure actuar l'actriu: al mun­tatge feliç de la comèdia shakes­pe­ri­ana Al vos­tre gust, diri­git per Lluís Pas­qual, en què va encar­nar Cèlia, que s'escapa al bosc d'Arden amb la seva cosina Rosa­lina. Fent-se'm pre­sent la mort d'Anna Liza­ran, que va ser Rosa­lina, la consciència del pas del temps em va cla­var un mas­te­got: han pas­sat més de trenta anys volant.

Des d'ales­ho­res, com tants de vosal­tres, he vist Vila­ra­sau en mol­tes altres repre­sen­ta­ci­ons tea­trals, en sèries de tele­visió (la meva pre­ferència abso­luta és l'Eulàlia de Nis­saga de poder) i fins en alguna pel·lícula. A vega­des m'ha sem­blat que queia en el mani­e­risme, d'altres que podia que­dar atra­pada en el cos­tu­misme tele­vi­siu, però, sobre­tot al tea­tre, he tin­gut molts de motius per admi­rar-la. Tan­ma­teix, pot­ser mai m'havia com­mo­gut tant com a Els dies feliços. Vaig sen­tir que tota la seva experiència tea­tral (amb el tre­ball acu­mu­lat sobre la ges­tu­a­li­tat i els regis­tres de veu, però també a favor de la com­prensió de la com­ple­xi­tat humana) s'hi pro­jec­tava, però a un nivell supe­rior. Com si amb la Win­nie es fes una actriu encara més gran, de les més grans. Ella diu que sent una gran ten­dresa per la Win­nie i ho trans­met. La seva Win­nie és ten­dra, però també mil coses més. Impos­si­ble no reconèixer-se (ni que sigui en un gest, un record, un desig) en la repre­sen­tació de tanta huma­ni­tat.