Opinió

Illes i arxipèlags

El contrast entre la complexitat dels nous problemes i la simplicitat de les velles solucions ens condueix inevitablement al fracàs

Em desconcerta la profunda asimetria que domina els actuals debats econòmics, socials i polítics. D'una banda, tots som conscients de la intensitat de la sacsejada que estem vivim i de l'enorme complexitat dels reptes que tenim plantejats. Res serà com abans, afirmem sense embuts. D'altra banda, però, busquem respostes senzilles i conegudes, exigint resultats immediats que sabem que no obtindrem. El contrast entre la complexitat dels nous problemes i la simplicitat de les velles solucions ens condueix inevitablement al fracàs.

Aquesta asimetria s'observa en molts àmbits. Tots sabem que modificar la relació entre Catalunya i Espanya exigeix un complex debat polític, però almenys aparentment, el substituïm per la recerca d'un argument jurídic –basat en la legislació existent– que ens permeti convocar una consulta. No hi ha dubte que el model de cohesió social que estàvem construint ha esclatat pels aires, però insistim amb les mateixes receptes econòmiques que ens han portat al col·lapse, amb l'esperança totalment infundada que amb una nova baixada dels impostos tot tornarà a ser com abans. Sabem que el nostre sistema educatiu està pràcticament en fallida, però l'escola continua proclamant l'èxit del model d'immersió, mentre la Universitat insisteix en el tronat model gerencial que ens porta a substituir els rígids funcionaris per precaris flexibles.

Vivim en una mena d'inèrcIA autodestructiva, doncs no som capaços de deixar de fer allò que, de fet, no només no soluciona els problemes sinó que en bona part els ha creat. En el seu magnífic llibre El colapso, Jared Diamond explica com va desaparèixer la civilització de l'illa de Pasqua per un procés de desforestació que va suprimir tota possibilitat de supervivència. El més curiós era com els nadius d'aquella illa, tot i saber que la desforestació els portava al col·lapse, no van ser capaços de deixar de tallar els pocs arbres que els quedaven. Els necessitaven per oferir-los als déus que els havien de tornar als vells temps de frondositat i riquesa. Diamond conclou que, travessat determinat límit, algunes societats no són capaces d'aturar aquests processos d'autodestrucció.

Però no totes les societats sucumbeixen a les seves inèrcies. En el mateix oceà pacífic, més al nord, les illes Pictairn no només no es van col·lapsar sinó que van progressar. I ho van fer perquè, a diferència de la Rosa Separada, nom amb el qual Pablo Neruda es referia a l'illa de Pasqua, les Pictairn eren un arxipèlag dominat per relacions i intercanvis. En la trobada amb els pobladors i les comunitats d'altres indrets rau la força de l'arxipèlag. Les mirades dels altres, en aquest cas, són imprescindibles per superar les pròpies inèrcies, per evitar les asimetries que avui i abans ens condueixen al col·lapse.

Si volem ser una illa aïllada, com la Rosa Separada, i continuar fent allò que sempre hem fet, ens condemnarem al col·lapse. Necessitem obrir les finestres, escoltar idees esbojarrades, entrar en contacte amb els que són diferents, experimentar, innovar, no buscar refugi en les certeses, ser valents i parlar i parlar amb aquells que tenen un altre idioma, que veuen les coses d'una altra manera, que tenen experiències diferents. L'elegància de la Rosa Separada és efímera, mentre la intel·ligència espavilada de l'arxipèlag és garantia de supervivència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.