Balanç intransferible

És la Devesa de les grans oca­si­ons i els plàtans cen­te­na­ris s'han dei­xat barba per aixo­plu­gar-nos de les calo­ra­des de l'estiu. Venim a can­tar, a ballar, a refle­xi­o­nar, a men­jar i a beure però el millor resum d'aques­tes Jor­na­des Cata­lu­nya Lli­ber­tat i Dig­ni­tat és que sen­ti­rem a par­lar amb natu­ra­li­tat i sense impo­si­ci­ons català, cas­tellà i anglès. Diven­dres, dia de la inau­gu­ració, es pro­du­eix la penúltima etzi­bada del govern espa­nyol con­tra la nos­tra llen­gua, com si a la seva manera José Igna­cio Wert també volgués for­mar part de la pro­gra­mació. A par­tir d'ales­ho­res, tres dies car­re­gats d'inten­si­tat amb emo­ci­ons com­par­ti­des i balanços intrans­fe­ri­bles. Pau Casals es fa sen­tir des del 1963 i l'aplau­di­ment que li dedica l'Assem­blea de les Naci­ons Uni­des després de pro­cla­mar-hi la seva cata­la­ni­tat s'allarga aquí, a la sala de l'Audi­tori, plena de gent que ha vin­gut a enco­rat­jar Carme For­ca­dell, la ciu­ta­dana nor­mal que lidera mobi­lit­za­ci­ons side­rals. Liz Cas­tro, que va néixer als Estats Units però que fa vint anys que viu entre nosal­tres, puja a la tarima per pro­cla­mar que ja era hora que ens com­portéssim com els nord ame­ri­cans, que si volen una cosa tenen els pebrots d'acon­se­guir-la. Té raó, però amb mati­sos, perquè, tal com deia Josep Pla, el pro­blema dels nord-ame­ri­cans és que els agrada tan poc estar a casa que con­ti­nu­a­da­ment orga­nit­zen guer­res a fora del seu país per poder viat­jar. En una altra sala, el dipu­tat de la CUP David Fernàndez recorda que el con­cepte de Països Cata­lans ja el defen­sa­ven fa anys enti­tats tan diver­gents com ara La Caixa i la CNT. L'escol­ten incon­di­ci­o­nals però també empre­sa­ris i ban­quers que pot­ser han vin­gut a com­pro­var que no porta for­que­tes ni té les ore­lles pun­xe­gu­des. Entre el públic s'hi veuen més joves que vells, que segons l'encer­tada defi­nició del dipu­tat no hem d'ano­me­nar vells, sinó per­so­nes que acu­mu­len joven­tut. I encara en una altra sala, Iñaki Ira­za­bal­bei­tia, repre­sen­tant d'Ara­lar, comença la inter­venció en un esforçat català i demos­tra a qui s'ha de demos­trar que esti­mar una llen­gua és res­pec­tar-la, fins i tot par­lar-la. Subrat­lla que al País Basc han tin­gut con­flicte armat però que no han tin­gut mobi­lit­zació social, i ens reco­mana que no els enve­gem: allà el ter­ror només ha ser­vit perquè en tra­gues­sin ren­di­ment elec­to­ral els par­tits espa­nyo­lis­tes. Un regi­dor de l'Ajun­ta­ment que ha por­tat el seu fill a sal­tar als infla­bles aplau­deix les jor­na­des i cons­tata que mai la ciu­tat havia tin­gut un parc infan­til com aquest. D'aquí a la con­sulta del 9 de novem­bre els obs­ta­cles que tro­ba­rem no seran pre­ci­sa­ment infla­bles, però els sal­ta­rem amb la mateixa ale­gria del fill del regi­dor.