Misericòrdia

Estic en una asso­ci­ació del meu poble des de la qual orga­nit­zem actes de mena vari­ada: cul­tu­rals, lúdics, musi­cals, gas­tronòmics… i sóc l'encar­re­gat de bus­car llocs, preus, con­di­ci­ons i tot allò que cal­gui per acon­se­guir una cele­bració rodona, una sor­tida, una excursió amb una mica de cara i ulls.

Ara m'he tro­bat havent de bus­car un grup musi­cal que canti bé, que esti­gui bé de preu, i un viatge d'un dia, amb un res­tau­rant per anar-hi a dinar una cin­quan­tena de per­so­nes. El més imme­diat i pràctic és inter­net, és clar; m'hi poso i veig que hi ha per triar i reme­nar, amb relació al que busco. Un grup de can­tai­res que fa només unes set­ma­nes que han començat a actuar en públic i tenen pressa per fer-ho arreu, ofe­rei­xen els seus ser­veis “molt avan­tat­jo­sos”. Els escric i em con­tes­ten que mil euros per una actu­ació amb fac­tura, o vuit-cents per una sense papers. Men­tres­tant vaig cap a res­tau­rants i busco àpats per a grups. Veig ofer­tes interes­sants amb uns menús que, literària­ment almenys, fan goig i a preus molt asse­qui­bles. Els escric, em con­tes­ten envi­ant-me menús nous amb preus que doblen i tri­pli­quen els anun­ci­ats a inter­net. Expli­cació que em donen: no tenen ningú per posar al dia les ofer­tes d'inter­net i aquells menús que jo he vist ja no exis­tei­xen. A més a més, pel dinar havíem de ser mínim sei­xanta per­so­nes (a inter­net només hi deia “grups”). I els can­tai­res em feien saber que els diu­men­ges no podia ser, i si era un dia de cada dia ens havíem d'emmot­llar als seus hora­ris labo­rals.

He pen­sat en allò que em va pas­sar un dia, en relació amb un hos­pi­tal de Girona: volia fer una obra de mise­ricòrdia i anar a veure malalts, tal com demana i acon­se­lla el mis­satge evangèlic. La mise­ricòrdia és una acti­tud bon­da­dosa de com­passió vers altri, gene­ral­ment de l'ofès vers l'ofen­sor o del més afor­tu­nat vers el més neces­si­tat. En el cris­ti­a­nisme, és un dels prin­ci­pals atri­buts divins. Doncs no hi va haver res a fer, no senyor. No em van dei­xar entrar a l'hos­pi­tal perquè havia de tenir un passi, ser fami­liar del o dels malalts, i anar-hi de qua­tre a set de la tarda. Bus­cant alter­na­ti­ves vaig veure que l'obra de mise­ricòrdia com­pleta era “visi­tar els malalts i pre­sos”. Qual­se­vol ho intenti a la nova presó de Figue­res, lle­geixo que els matei­xos advo­cats dels pre­sos s'han d'espe­rar dues hores o més per poder-los aten­dre…