Unes balances que no fan el pes

El mateix Ángel de la Fuente, en un acte de sinceritat acadèmica, diu que els seus números no són balances fiscals, són una altra cosa. Però difícilment una publicació del Ministeri d'Hisenda ha tingut, i sense cap mena de dubte tindrà, més efectes indesitjats. Alguns han aprofitat per carregar contra Catalunya (un efecte desitjat) però alhora també han encès focs a la Comunitat de Madrid, al País Valencià, a les Illes Balears, a Andalusia, a Extremadura... Els àmpliament beneficiats, com Susana Díaz, d'Andalusia, addueixen que en aquest moment aquesta informació no és oportuna. Per a ella, l'obscurantisme és un valor. Però a banda de les manipulacions interpretatives que se'n fan, en tot aquest debat hi ha un silenci eixordador en l'evidència d'un dels escàndols més grans que descobreixen els números d'Ángel de la Fuente, i em refereixo als 1.576 milions d'euros de superàvit del País Basc. Aquesta quantitat que més o menys l'hem de multiplicar pels més de trenta anys que fa que dura el privilegi, a ningú li provoca escàndol. Als espanyols, que bascos i navarresos, que tenen una de les rendes per càpita més altes d'Espanya, tinguin superàvit, no els molesta, ho troben bé i fins i tot el PP i el PSOE han contribuït en les diferents negociacions del cupo a mantenir-lo i defensar-lo. Ara mateix amb gran secretisme s'està negociant el que serà el nou cupo basc i no veuran ningú que ho critiqui.

Dit això, i mirant a casa i per nosaltres, fins i tot el dèficit de 8.455 milions d'euros anuals és un pes feixuc per a la nostra economia que el conseller Andreu Mas-Colell ho explica molt bé amb la frase “Espanya ens frena”. Ser espanyol és un cost insuportable. No s'han de fer gaires números per descobrir que totes les retallades que hem hagut de fer haurien estat molt més suportables sense aquest nivell d'espoli. Amb un tracte com el País Basc haurien pogut incrementar fins i tot la despesa. Increïble.

El catalans hem caigut en la trampa, o hi hem quedat atrapats, de l'endeutament. Tenim un dèficit insostenible amb l'Estat i el que demanem és que ens deixin endeutar més per pagar les necessitats mínimes dels serveis mínims. I així hem arribat a un endeutament de 57.000 milions d'euros, que més o menys és el 57% del nostre PIB.

El govern espanyol, tot i que ha expandit bona part del dèficit a les comunitats autònomes i també els sacrificis de les retallades, no ha tingut una gestió gaire brillant. El 2008 el deute espanyol suposava el 39,7% del PIB i actualment és el 96,8% del PIB. És a dir, durant aquest temps s'ha incrementat en 57,1 punts del PIB, que són uns 60.000 milions euros anuals. El 2010 els professors de Harvard Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff van publicar un estudi en què calculaven l'impacte negatiu que tenia en el creixement un endeutament superior al 90% del PIB. Tot i que aquest estudi va néixer amb polèmica per uns errors que l'estudiant Thomas Herndon va trobar, posteriorment dos professors de Massachusetts, Michael Ash i Robert Pollin, ho van recalcular i els resultats no van ser gaire distints: quan arribes a un cert nivell d'endeutament, el creixement es deteriora a mesura que aquest continua creixent.

I si estem en un entorn on molt possiblement podem assistir a increments dels tipus d'interès, i les possibilitats d'una inflació que ajudés al pagament del deute són escasses puix que el BCE, en el cas que es produís, no deixaria que passés del 2%, la feblesa de l'economia espanyola és important i molt sensible a qualsevol canvi d'entorn que, una mica sobtat, suposaria un nou rescat.

Sovint els unionistes reforcen els seus arguments avisant-nos d'unes hipotètiques penúries econòmiques que passaria una Catalunya independent, però si mirem el cost que tenim de ser espanyols amb dèficit fiscal crònic de 8.455 milions d'euros de les cuentas territorizadas de De La Fuente, i l'horitzó de pendent cap a l'abisme econòmic d'Espanya en els propers vint anys, els seus advertiments decauen ostensiblement.