Opinió

Punt final

S'han acabat unes pràctiques d'impunitat, forjades des de majories absolutes, fent i desfent a pler, com si el país fos seu

La con­fessió de J.​Pujol, per un com­por­ta­ment repro­va­ble en qual­se­vol ciu­tadà, més encara si n'ha pre­si­dit el govern durant anys i ha fet ban­dera pública d'ètica i d'èpica, de moral i de fe reli­gi­osa, ha somo­gut les aigües de l'oasi català. Ha estat un sotrac ines­pe­rat i des­con­cer­tant, un cop de mall al mig del cap. I aquest epi­sodi des­gra­ciat, ser­vit amb safata d'or a una cata­la­nofòbia que ja gau­deix fent-ne ús, no és bo per a les espe­ran­ces i les il·lusi­ons col·lec­ti­ves que vivim d'uns anys ençà, perquè és des­mo­ti­va­dor, des­mo­bi­lit­za­dor, des­en­co­rat­ja­dor. Ara, cor­rem el risc de creure que som només “aquesta pobra, bruta, trista, dis­sor­tada pàtria”.

No he votat mai Pujol i n'he dis­cre­pat a les urnes i al Par­la­ment, però sem­pre he tin­gut per ell res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal i con­si­de­ració per­so­nal. El pre­si­dent euro­pe­ista, el de la Tele­visió de Cata­lu­nya, dels Mos­sos d'Esqua­dra, de la immersió lingüística i del sis­tema públic de salut, l'home que ens va fer creure que érem més del que, de fet, érem i que dis­posàvem de més del que teníem, no sabem, a hores d'ara, com a què pas­sarà a la història. Però el mal ja està fet i el descrèdit del país, avui, és abso­lut, dins i fora, com mai, per més que diguem que la democràcia, la política, les ins­ti­tu­ci­ons, Cata­lu­nya, el procés, són una altra cosa i no se'n veuen afec­tats. He après molt amb Pujol, en dis­cur­sos, con­ferències, arti­cles i lli­bres. Per això el tras­bals és encara més gran. Em sap greu tot ple­gat i no me n'ale­gro gens, del que passa.

Volíem un país nor­mal. Doncs bé, ja el tenim: tenim de tot, com a tot arreu. Amb un expre­si­dent bar­ce­loní que s'autoin­culpa, un de mallorquí que entra a la presó i un de valencià impu­tat, no per vul­ne­rar la lega­li­tat espa­nyola amb audàcia patriòtica, sinó amb mani­o­bres delic­ti­ves per afers de but­xaca. Com Kohl a Ale­ma­nya, Sarkozy a França o Ber­lus­coni a Itàlia. Sem­bla, doncs, que hi ha cor­rupció cata­lana, que parla català i que diu que vol un país lliure: lliure de què, però? Hi ha massa coses a expli­car, dub­tes a acla­rir, rumors a des­men­tir o con­fir­mar, sobre pos­si­bles pràcti­ques delic­ti­ves, comis­si­ons i per­cen­tat­ges en con­trac­tes públics. Però, per part de qui? De qui de la seva família, del seu par­tit i d'algun altre?

No sé si això és la fi del Pujol pre­si­dent, anti­fran­quista, patri­ota, símbol, mite, esta­dista, només. Sí que crec, però, que som davant el final de la tran­sició, a Espa­nya i a Cata­lu­nya. S'ha aca­bat l'època d'uns polítics into­ca­bles, omni­po­tents, inqüesti­o­na­bles, el poder dels quals arri­bava fins als indrets més recòndits, silen­ci­ava, anes­te­si­ava, ama­gava, pro­mo­via i, en algun cas, poti­ne­java en les arques públi­ques, empa­rant-se en les ins­ti­tu­ci­ons o bé, també, apro­pi­ant-se per­so­nal­ment, fami­li­ar­ment o com a par­tit, del país, en règim de mono­poli. Ara, amb Pujol, tot­hom s'hi veu amb cor i se li abra­ona, començant pels que sem­pre li han rigut les gràcies o n'han vis­cut direc­ta­ment. S'han aca­bat unes pràcti­ques d'impu­ni­tat, for­ja­des des de majo­ries abso­lu­tes, fent i des­fent a pler, com si el país fos seu, sovint menys­te­nint o ridi­cu­lit­zant l'adver­sari.

A la tran­sició, dues sigles s'han repar­tit Cata­lu­nya, amb objec­tius polítics sense ambició. Lide­rat­ges inqüesti­o­na­bles, pràcti­ques cen­su­ra­bles, par­tits-ges­to­ria i objec­tius medi­o­cres han de ser el pas­sat, si volem un país del qual no ens haguem d'aver­go­nyir. No hi haurà nou país, ni refun­dació de res, amb el prin­ci­pal par­tit amb la seu embar­gada, amb l'altre en procés de des­com­po­sició, amb polítics a la presó per cor­rupció, amb la ver­go­nya pública d'un Millet sense jut­jar i amb tot de sos­pi­tes sense acla­rir, com el cas Palau.

En moments de màxima difi­cul­tat, cal demos­trar que som una nació seri­osa, madura i res­pon­sa­ble. Amb aquests ins­tru­ments (per­so­nes, par­tits, pràcti­ques) no sal­ta­rem mai la paret de la dependència. I volem sal­tar-la. I la sal­ta­rem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.