Una pintada

La pri­mera vegada que vaig lle­gir el seu nom va ser pin­tat amb lle­tres blan­ques, molt grans, sobre una roca. Hi deia “Pujol Cata­lu­nya”. Era l'estiu del 1968. Els ràngers de l'agru­pa­ment escolta Sant Martí de la Bis­bal caminàvem cap al refugi d'Ull­de­ter. Encara no hi havia la car­re­tera que avui s'enfila fins l'hor­ri­ble estació “Vall­ter 2000”, de manera que a la sor­tida de Set­ca­ses ja començava el camí de terra des del qual es lle­gien per­fec­ta­ment aque­lles dues parau­les. Recordo que en vaig pre­gun­tar el sig­ni­fi­cat al mossèn que ens acom­pa­nyava, i recordo també que em va dir alguna cosa sobre Cata­lu­nya, la poli­cia, la presó i el català a l'escola. Jo ales­ho­res tenia onze anys. Vaig pen­sar que un home a qui altres per­so­nes li pin­ta­ven el nom tan amunt i tan gran havia de ser algú impor­tant o espe­cial. A l'home del nom pin­tat a la roca el vaig conèixer setze anys després, quan em va cor­res­pon­dre acom­pa­nyar-lo durant la inau­gu­ració de l'Arxiu Comar­cal del Baix Empordà. A la seu de l'arxiu, a peu dret, el pre­si­dent va impro­vi­sar un par­la­ment davant els repre­sen­tants de les asso­ci­a­ci­ons bis­ba­len­ques, vint minuts amb tot­hom emba­da­lit i molt pen­dent d'un dis­curs en què com­bi­nava records per­so­nals (“el Vilas­sar i el Bis­ba­lenc vam jugar la pro­moció i aquí vam empa­tar 3 a 3”), amb anècdo­tes i amb sentències sobre la importància de l'asso­ci­a­ci­o­nisme, de l'esforç per­so­nal i del tre­ball altru­ista. No he sen­tit mai aplau­dir un polític amb tanta espon­taneïtat com aquell dia.

Crec que formo part de la gene­ració que més mar­cada ha estat per la figura i l'obra política de Jordi Pujol. Com tants d'altres, votants i no votants seus, jo també l'he res­pec­tat per la seva tra­jectòria, i admi­rat per la seva apor­tació i dedi­cació al país, encara que quan gover­nava me'n des­es­pe­rava el cli­en­te­lisme i l'opor­tu­nisme que van créixer a la seva ombra, i també la seva acti­tud davant dos grans temes: la falta de sen­si­bi­li­tat per la pre­ser­vació del medi ambi­ent i del pai­satge i el nul interès per crear una admi­nis­tració pública nova, la de la Gene­ra­li­tat, que podia haver estat eficaç, moderna i pro­fes­si­o­nal. En aquest tema l'obra de Jordi Pujol ha que­dat lluny de la de Prat de la Riba, a qui tan citava i admira.

Acaba el seu paper fins ara fona­men­tal i de vega­des exces­siu. Men­tres­tant, la gran roca en el camí vell a Ull de Ter segueix allà, sense la pin­tada “Pujol Cata­lu­nya” que el temps devia anar esbor­rant, com aquest estiu d'alguna manera l'estem esbor­rant del nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu.