Opinió

Un sofà a la riba

Vallcorba

Va col·locar un marc en
el “desert estèril” de la informació per dir-nos el que era imprescindible

En la mort de deter­mi­nats per­so­nat­ges il·lus­tres, que han con­tribuït al flo­ri­ment de les arts i les ciències, de l'espe­rit humà, acos­tu­mem a lle­gir obi­tu­a­ris que recal­quen la pèrdua irre­pa­ra­ble que aque­lla des­a­pa­rició ha supo­sat per a la cul­tura del país. És cert i no ho és.

Sem­pre és una pèrdua defi­ni­tiva per a la família, per als amics, per als més íntims, per a tots aquells que van acom­pa­nyar el finat fins als últims moments de la vida. És una pèrdua sen­ti­men­tal de pri­mer ordre. Però mol­tes vega­des la mort física s'exa­gera fins al punt que també s'hi rela­ci­ona una mort intel·lec­tual que no és tal, atès que la con­tri­bució de la per­sona que ha mort ja havia finit feia temps i que el seu lle­gat –impor­tantíssim, això sí– ja forma part de l'enci­clopèdia, és a dir, està tan­cat. I ho estava abans de la des­a­pa­rició del cos.

No és el cas de Jaume Vall­corba: la seva pèrdua sí que és irre­pa­ra­ble. Per diver­ses raons: perquè tenia al davant una tra­jectòria que encara podia ser llarga; perquè no hi ha gai­res edi­tors (si és que n'hi ha cap) que acu­mu­lin la seva savi­esa, el seu ins­tint, la seva dèria per la forma; i perquè va arri­bar al final amb una llu­mi­nosa clare­dat d'idees.

N'agafo només tres i les extrec del bri­llant dis­curs que va escriure (i no va poder lle­gir) en la clo­enda del màster d'edició que diri­gia Dolors Oller. Vall­corba parla del catàleg edi­to­rial com d'un diàleg entre els autors, pro­pi­ciat, pro­vo­cat per l'edi­tor que els acull i que esta­bleix l'espai de la con­versa. Vall­corba recor­dava les parau­les de Que­vedo, allà on deia que lle­gir és “escuc­har con los ojos a los muer­tos y tener con­ver­sación con los difun­tos”. Par­len entre ells i par­len amb nosal­tres, gràcies a un edi­tor que els va des­co­brir i els va con­ver­tir en neces­sa­ris. Va col·locar un marc en el “desert estèril” de tanta infor­mació com tenim per dir-nos el que era impres­cin­di­ble. Per aco­tar la joia enmig de tanta sorra sense sen­tit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.