Cala Montjoi

El meu pri­mer record del cap de Creus és de fa molts anys, de quan unes famílies de la Bis­bal anàvem a pas­sar uns dies al Jóncols. Dalt del dos cavalls del meu avi car­re­gat fins a dalt de tot, passàvem de llarg Roses, molt més tard Mont­joi i seguíem encara per camins molt des­fets fins a aquell indret soli­tari, per­dut, que era el Jóncols. Hi estàvem tres o qua­tre dies pes­cant i banyant-nos. Ho recordo com la vida en un paradís remot, lli­gat a aquell altre paradís, també per­dut, que és la infan­tesa. L'any 1998 el Par­la­ment va apro­var la llei de pro­tecció del cap de Creus. Reco­neix el valor ecològic de tot aquell sec­tor i en regula els usos per pre­ser­var aquest espai encara para­disíac i sin­gu­lar, una de les excep­ci­ons en un lito­ral massa res­se­guit pel ciment. Però heus aquí que avui el pro­jecte de la fun­dació que pro­mou el cui­ner Fer­ran Adrià pro­posa cons­truir 4.000 metres qua­drats arran de mar en un espai emblemàtic com cala Mont­joi. Les lleis han de ser iguals per a tot­hom i si no és així per­den tota la força i legi­ti­mi­tat. Per això el pro­jecte del senyor Adrià, que no és un pro­jecte d'ini­ci­a­tiva pública, no jus­ti­fica de cap manera que se li faci una llei a mida, com la que està en tràmit al Par­la­ment, que li per­me­tria esqui­var la llei que pro­te­geix el cap de Creus. “No costa gaire escriure lleis —deia Tols­toi—, però gover­nar és bon xic més difícil.” Gover­nar,
o sigui, saber dir no quan fa falta, fer pre­va­ler l'interès real­ment públic, que és pre­ser­var el cap de Creus. Això és el que hem d'espe­rar dels nos­tres repre­sen­tants públics. Al nos­tre país no afa­vo­rim prou els empre­ne­dors i la gent amb empenta, però després, quan acon­se­guei­xen grans coses, com va acon­se­guir el senyor Adrià al cap­da­vant del res­tau­rant El Bulli, quan són a dalt de tot i tenen cele­bri­tat, sem­bla que hagin de rebre una altra con­si­de­ració i quasi tot els esti­gui permès, fins i tot, si cal, fent-los una llei a mida.

Pre­ci­sa­ment al cap de Creus mateix s'ha aca­bat de res­tau­rar fa poc el pai­satge del pla de Tudela, l'espai que des de 1962 havia ocu­pat el Club Medi­ter­ranée. La jus­ti­fi­cació d'aquell cen­tre pri­vat de vacan­ces, obra del gran arqui­tecte que fou Pelai Martínez, es fona­men­tava en idees sem­blants a les dels actu­als pro­mo­tors del pro­jecte elBu­lli1846. Gas­tar deu mili­ons d'euros a res­tau­rar el pai­satge del pla de Tudela i després per­me­tre cons­truir a cala Mont­joi no seria tam­poc lògic ni cohe­rent. “Gover­nar és bon xic més difícil”, i el cap de Creus s'ho ben mereix.