‘Draghinomics'

Fa dos anys, en arri­bar al càrrec de pri­mer minis­tre del Japó, Shinzo Abe va ini­ciar una nova política econòmica per llui­tar con­tra la recessió econòmica en un esce­nari de gai­rebé dues dècades de deflació (taxes d'inflació nega­ti­ves). Tres eren els punts bàsics d'actu­ació. Pri­mer, una política monetària de l'estil de la uti­lit­zada per la Reserva Fede­ral nord-ame­ri­cana des del 2007, amb com­pres per part del Banc Cen­tral del Japó de grans quan­ti­tats de deute públic, i també pri­vat, dels bancs, per tal d'esti­mu­lar el flux de crèdit cap al sec­tor pri­vat (el que es coneix com Quan­ti­ta­tive Easing). En segon lloc, un aug­ment de la des­pesa pública per esti­mu­lar addi­ci­o­nal­ment la demanda. Això sí, con­di­ci­o­nat a una sèrie d'aug­ments seqüenci­als dels impos­tos per tal de tor­nar aviat a un pres­su­post públic amb superàvit i poder començar a reduir l'enorme quan­ti­tat de deute públic acu­mu­lat. I en ter­cer lloc, tot un seguit de refor­mes estruc­tu­rals per aug­men­tar la pro­duc­ti­vi­tat de l'eco­no­mia. Una com­bi­nació de polítiques que s'ha ano­me­nat Abe­no­mics.

Sem­bla que la Comissió Euro­pea i el BCE s'estan diri­gint cap a un con­junt simi­lar de polítiques, que alguns ana­lis­tes han començat a ano­me­nar, per ana­lo­gia, Drag­hi­no­mics. Des de mit­jan del 2010 les auto­ri­tats euro­pees insis­tei­xen als governs dels dife­rents països en la neces­si­tat de por­tar a terme refor­mes estruc­tu­rals. Al mer­cat labo­ral, en forma de més fle­xi­bi­li­tat a la baixa dels sala­ris o més faci­li­tat per con­trac­tar i aco­mi­a­dar tre­ba­lla­dors; en els mer­cats de pro­duc­tes i ser­veis, amb un aug­ment del grau de com­petència entre empre­ses i en gene­ral sobre la neces­si­tat de tenir un pres­su­post públic equi­li­brat a mitjà ter­mini.

El grau d'apli­cació dels dife­rents governs ha estat vari­a­ble, des de l'irlandès o l'espa­nyol, que sem­bla que s'han donat més pressa (de fet, s'hi juga­ven molt perquè són els que van tenir més pro­ble­mes per col·locar el seu deute als mer­cats), fins a l'italià o el francès, que estan mos­trant una resistència més gran. Per incen­ti­var aques­tes refor­mes les auto­ri­tats euro­pees dis­po­sen de diver­ses pos­si­bi­li­tats. Una pri­mera ha estat la fle­xi­bi­lit­zació en el ritme de reducció del dèficit públic. Tant la Comissió Euro­pea com el BCE han reco­ne­gut que la recessió a la zona euro és deguda a la neces­si­tat de refor­mes estruc­tu­rals, però també la con­seqüència d'unes reta­lla­des de la des­pesa pública massa sob­ta­des i ambi­ci­o­ses. En la mesura que les refor­mes es mate­ri­a­lit­zin, la fle­xi­bi­lit­zació podrà ser més gran. I, a més, es podria acom­pa­nyar per una reta­llada tem­po­ral dels impos­tos a Ale­ma­nya i altres països del cen­tre, o inclús un pro­grama d'inver­si­ons públi­ques finançat con­jun­ta­ment per tota la UE.

Un altre pos­si­ble incen­tiu és la dis­po­ni­bi­li­tat mos­trada explícita­ment pel BCE de por­tar a terme una injecció de liqui­di­tat (Quan­ti­ta­tive Easing) que podria anar més enllà de l'anun­ciat fins ara. Aquesta, tal com es va comu­ni­car el pas­sat juliol, començarà aquest pro­per mes d'octu­bre amb la com­pra, per part del BCE als bancs de la zona, de bons rela­ci­o­nats amb els crèdits que aquests bancs hagin con­ce­dit al sec­tor pri­vat. L'objec­tiu pri­o­ri­tari és la recu­pe­ració del flux de crèdit, sobre­tot als països de la perifèria.

Però és molt pos­si­ble que la injecció hagi d'anar més enllà. Si es con­so­lida l'esce­nari de recessió amb deflació, o per dir-ho en parau­les de Draghi, “si la taxa d'inflació es manté massa baixa durant massa temps”, el BCE ini­ci­a­ria un injecció de liqui­di­tat a gran escala, com­prant bons
públics a tota la banca de la zona en grans quan­ti­tats. L'afir­mació pot sem­blar impre­cisa, però amb la ZE crei­xent per sota del 0,5 % i la taxa d'inflació al 0,6% (amb algu­nes eco­no­mies com l'espa­nyola ja en deflació) pos­si­ble­ment les con­di­ci­ons per aquesta nova injecció es donin en els pro­pers mesos.

Amb això s'acon­se­gui­ria, a curt ter­mini, esti­mu­lar l'acti­vi­tat econòmica i gene­rar una certa inflació posi­tiva, tal com s'ha com­pro­vat els dar­rers anys als Estats Units, al Japó o al Regne Unit. Però, sobre­tot, es gua­nya­ria temps perquè les esmen­ta­des refor­mes estruc­tu­rals comen­cin a donar resul­tat i aug­men­tin la capa­ci­tat pro­duc­tiva de la zona euro i per­me­tin un crei­xe­ment més sòlid a mitjà ter­mini.