El partit o el país

CDC ha perdut el llençol de la crisi, el del cas Pujol i es prepara per ‘perdre' UDC; ERC veu a prop l'hora de fer el ‘sorpasso' i arribar al poder; la CUP supera el bateig amb nota i creix exponencialment, i ICV sent l'alè de Podem i intenta no perdre mercat. C's pinta la cara al PP i el PSC intenta tancar ferides amb aigua federalista en el desert de la tercera via. Els partits tenen vida pròpia, clientela, servituds, tensions, interessos i estratègies. És normal, va en el paquet. Però si una cosa han fet horrorosament en aquestes dècades de postfranquisme és posar les seves misèries per davant del país i les seves aspiracions. Conseqüència? El descrèdit de la política i la mobilització de la societat no només per participar, sinó per agafar les regnes del seu futur. La societat catalana s'ha mobilitzat perquè està farta del frau autonomista, farta del politiqueig estèril, farta de la farsa democràtica de l'Espanya oligàrquica i farta de la impossibilitat de construir el país més just i avançat que ambiciona. La pressió social va prendre la iniciativa als partits i des d'aquell moment una majoria del país no ha deixat de demostrar –a les urnes el 2012, en els 11 de setembre massius, a les enquestes, a les places dels ajuntaments i en actes com ara el de demà al centre de Barcelona o com el de la votació del 9-N– que vol decidir i que té la intenció de decidir. Com? En una democràcia real seria en un referèndum acordat, legal i vinculant, però no és el cas i l'únic camí democràtic viable perquè el poble de Catalunya decideixi el seu futur serà el d'unes eleccions –posin-li l'adjectiu que vulguin–, que generin el mandat democràtic per crear un nou estat independent. Naturalment que els partits són necessaris. Ells han de pactar la fórmula i pilotar el procés constituent. Però els que s'hi posin de cul, prioritzin el càlcul partidista a la demanda social o no siguin capaços de definir-se en aquesta qüestió no estaran a l'altura de l'excepcionalitat històrica que està vivint aquest país. I ho pagaran. No n'hi ha cap d'imprescindible.