Margarina o mantega

Es miri com es miri, el procés participatiu del 9-N va néixer com un succedani. D'aquí ve tot el mal. En un moment determinat, el govern va arribar a la conclusió que continuar amb la línia del decret que es fonamentava en la llei de consultes acabaria amb algun tipus de resposta estatal contundent que no es podria suportar. Davant de la impossibilitat de dur-lo a terme (o del temor de no ser capaç d'aguantar l'embranzida legal de la desobediència), l'assumpte va derivar cap a un nou plantejament que va esquerdar la delicada unitat que hi havia fins aleshores. Alguns hi van veure una jugada magistral de Mas i d'altres hi van apreciar l'emergència d'un iceberg que contenia, sota l'aigua, tot el pes dels poders fàctics que no veien amb bons ulls la consulta. D'aquell invent compartit que ja no era un referèndum però que encara aixecava passions col·lectives i que podia haver estat un interessant punt de partida per al que havia de venir, hem passat a una proposta que té una nul·la entitat jurídica i que amaga, com un regal enverinat, unes elevades dosis d'autodestrucció. És allò que alguns han qualificat de tret al peu. L'única solució perquè aquest 9-N de pa sucat amb oli no sigui precisament el berenar popular que podia preveure el govern –que organitza l'enquesta com si es tractés d'una iniciativa festiva i innòcua, amb voluntaris i sense decrets, amb urnes i sense cens–, l'única sortida que dignifiqui el país i que no faci embarrancar el procés és aconseguir que hi hagi una participació extraordinària. És a dir, el 9-N pot funcionar com a revulsiu només si té un gran èxit de convocatòria. És a dir, si allò que va néixer com una margarina es converteix en matèria grassa gràcies al miracle de fer que el succedani esdevingui la mantega més saturada i consistent del mercat. És “el desbordament democràtic” que diu la CUP. Si no, el fracàs serà molt difícil de gestionar.