Tinc una teoria que no es sustenta en cap informació privilegiada. És una intuïció. Estic convençut que quan el cardenal Parolin (en el cas que no sigui l’escollit, és clar!) pregunti al nou Sant Pare “Quo nomine vis vocari?”, si el pontífex contesta “Vocabur Franciscus II”, aleshores ens trobarem davant d’una figura que podrem qualificar com a conservadora. Ja sé que les convencions ideològiques en què ens movem en el món de la política (progressistes vs reaccionaris; reformadors vs conservadors) no són aplicables, estrictament, al règim de l’Església catòlica, però ja ens entenem. Hem convingut (i així ha ressonat en tots els mitjans els últims dies) que el papa Francesc pertanyia a l’ala més esquerrana, tant per la seva implicació amb els humils com per determinades polítiques d’obertura a sectors marginats o perifèrics en el panorama eclesial. Els detractors del papa han estat furibunds. Des de fidels que em comenten que ha mirat de “maltractar i destruir la institució” o que neguen la major, la seva humilitat (“fer-se enterrar a Santa Maria Maggiore ho diu tot, de la trompeta de la humilitat”), fins a cardenals, com l’alemany Müller, que han parlat obertament de cisma, “perquè els cismes han arribat quan no hi ha claredat en la doctrina i, aquests anys, l’amor a la claredat no s’ha desenvolupat gaire”, o l’americà Dolan, que advoca “per més refinament en la tradició i per aprofundir en els tresors del passat”.

Percebo en l’ambient la necessitat d’un retorn a una Església que en podríem dir més convencional, sense gestos que alguns han considerat dictatorials i cismàtics, sense sínodes que equiparen bisbes i seglars, sense concessions multicolors, sense tanta proximitat. Més rígida, més “refinada”. En la millor tradició del refinament, ¿hi ha una maniobra més subtil que fer-se dir Francesc II justament quan no tens cap interès a continuar el llegat del primer Francesc?