Memorial postestiuenc

Les tor­na­des de vacan­ces sem­pre són dures, més quan acu­mu­les sobre la taula un munt de noves, no sem­pre agra­da­bles. Quan des­bros­sem el llis­tat de notícies ens que­den les impor­tants, per­so­nals o col·lec­ti­ves, aque­lles que ens toquen els sen­ti­ments i que ens fan lamen­tar no haver estat al lloc just al moment que es produïen. És la con­tra­par­tida del lleure esti­uenc i és la lamen­ta­ble renúncia davant allò del que no en sabem ni el dia ni l'hora.

Inva­ri­a­ble­ment, és en aquesta època quan se'ns anun­cia la des­a­pa­rició física d'algun cone­gut, d'algun com­pany, d'algun amic. I aquest any no ha estat una excepció, amb l'anunci de la mort d'un amic per­so­nal –d'aquest no en par­laré– i de dos com­panys de dimensió ciu­ta­dana.

La mort de Jaume Vives ha estat la nota trista d'un agost fes­tiu, espe­rada però prou emo­tiva que fins i tot es donà en ple­nes jor­na­des de la festa major d'agost. La mort d'en Jaume, regi­dor en exer­cici, ha estat infor­mada pels mit­jans de comu­ni­cació i públi­ca­ment glos­sada pel con­sis­tori. Tot dit, o quasi tot, d'un home d'imma­cu­lada tra­jectòria democràtica que haurà de pas­sar a la història per haver estat qui recu­perà la presència d'Esquerra a l'Ajun­ta­ment bada­loní sei­xanta-qua­tre anys després de l'assas­si­nat de l'alcalde Xifré.

Més sor­pre­nent ha estat la mort de Juan Gómez Alba, entra­nya­ble com­pany de llui­tes, des de la clan­des­ti­ni­tat fins a les dar­re­res apos­tes solidàries. Indub­ta­ble­ment, una de les per­so­nes que més i més des­in­te­res­sa­da­ment ha tre­ba­llat per Bada­lona, per la classe obrera i pel movi­ment soli­dari. Mem­bre del pri­mer equip que recu­perà la democràcia als ajun­ta­ments, recordo la seva cara de llui­ta­dor impertèrrit des­en­cai­xada i plo­rant com un nen el dia que el PSUC guanyà les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals i, encara, el dia que estrenà trajo, ell que mai n'havia tin­gut cap, per assis­tir a un acte ofi­cial. Sin­di­ca­lista de veri­tat, un com­pany seu que l'acom­panyà a una mani­fes­tació no auto­rit­zada però per­mesa del Pri­mer de Maig, en la Bada­lona post­fran­quista, evoca amb l'ardor que enar­bo­rava la senyera i, quan algú li pre­guntà pel sig­ni­fi­cat de la ban­dera i el seu pos­si­ble toc clas­sista res­pongué: «No, esta ban­dera no es revi­si­o­nista; si no fuera una cosa buena, el par­tido no me hubi­era dicho que la lle­vara.» Sar­ria, l'històric Sar­ria, que aquest era el seu nom de guerra, fou fidel als seus prin­ci­pis, ele­men­tals però segurs, com una roca. Sin­di­ca­lista del ram de la cons­trucció, diri­gent de l'assem­blea d'atu­rats, regi­dor del PSUC i, sense renun­ciar a res, tocat per la gran crisi dels comu­nis­tes, que el por­ta­ren als ren­gles del PCC sense enten­dre gaire res del perquè de tot ple­gat, pre­ci­sa­ment quan tor­nava d'un viatge a la Unió Soviètica i, amb la seva sen­zi­llesa, expli­cava a tot­hom les vir­tuts del paradís comu­nista. Des­col·locat per una lluita fra­tri­cida que no desit­java, es dedicà al movi­ment soli­dari i la seva figura es féu impres­cin­di­ble en qual­se­vol mani­fes­tació del Casal de Cuba. Fins sem­pre, Sar­ria, segur que ara hauràs tro­bat el teu cel comu­nista.

Ha estat la mort de Gómez Alba la que m'ha fet con­si­de­rar un fet que con­si­dero prou simp­tomàtic. No fa gaire lamentàvem la mort d'Elisa Rever­ter, també regi­dora del pri­mer con­sis­tori democràtica i amb una àmplia bio­gra­fia de llui­ta­dora anti­fran­quista. Una dona de gran record, mili­tant de Con­vergència, que fou aco­mi­a­dada per l'Ajun­ta­ment amb una esquela i un record al ple muni­ci­pal. El com­pany Sar­ria formà part del mateix con­sis­tori que Elisa i fins i tot fou durant més temps que ella mem­bre de l'equip de govern, però l'Ajun­ta­ment no ha tin­gut el detall de cap record. Tal­ment, algú pen­sa­ria que l'actual con­sis­tori té una memòria selec­tiva i que els comu­nis­tes, els autèntics comu­nis­tes –Sar­ria ho era– encara fan olor de sofre. No ho crec; no ho vull creure. Més aviat penso que alguna cosa falla en l'equip d'alcal­dia i pro­to­col i que hi ha qui no sap, ni s'espera, les claus d'una ciu­tat que té la seva història i ha de tenir la seva dinàmica.